Tengo derecho a pedir que me permitan subsistir», cantaven els Sírex a Maldigo mi destino. Pot semblar una ingenuïtat, però en temps de precarietat la simple afirmació dels drets es converteix en subversiva. Tot periodista freelance explica alguna història de terror amb els mitjans, tot i que sempre en petit comitè, pel que pugui passar. I el mateix es viu a molts altres sectors on la dispersió i la plataformització són, cada vegada més, la norma. Portals online de psicòlegs que tarifen per minuts i perden la salut mental pròpia mentre salven l’aliena, advocats que defensen drets en bufets que no són més que call centers, empleats de supermercats ràpids que viuen en una contínua carrera contra el rellotge perquè algú no pateixi esperant més de 10 minuts una terrina de gelat... La precarietat laboral, segons un informe de l’Institut d’Economia Internacional de la Universitat d’Alacant i CCOO, afecta la meitat dels treballadors del país, en la línia del que afirmava un altre estudi de l’Observatori Social de la Fundació La Caixa, que indicava que Espanya és per sobre de la mitjana europea quant a autoocupació involuntària, o, el que és el mateix, a autònoms que ho són perquè no els queda cap altra opció.
Tot això no és un accident econòmic, ni l’explosió d’un volcà, ni la mutació casual d’un virus en un ratpenat o un pangolí: és una característica estructural d’un mercat de treball desigual, i que, per cert, no millora ni tan sols quan l’economia remunta. El sistema va apostar en el seu moment per les externalitzacions salvatges i pel sector serveis, on els treballadors estan molt més atomitzats i desorganitzats que a la indústria, en un divideix i venceràs que ha alimentat la por i la resignació, però que ja no funciona econòmicament més que per als especuladors, i encara menys amb una inflació desenfrenada. Es va creure que es podia construir un edifici molt alt obligant els fonaments a ser febles. No ens posem ara les mans al cap si tot trontolla.
