Els índexs s’han disparat de forma alarmant, i no em refereixo a la pandèmia sinó als excessos verbals que s’han pronunciat amb voluntat de reprimir el català fins a extingir-lo. Uns excessos del tot injustificables, la majoria segurament denunciables per la via judicial si no fos que la justícia és víctima d’uns altres excessos, bàsicament els de la manca de parcialitat.
Des de les xarxes socials o els mitjans de comunicació, fins a les tribunes públiques més elevades com la del Congrés o el Parlament, des de la dreta més extrema fins a l’esquerra més unionista, hem sentit les bajanades més miserables per imposar el vint-i-cinc per cent de l’educació en castellà, quan ja signaríem ara mateix perquè es garantís el setanta-cinc per cent en català, sobretot a Barcelona i tota la seva àrea metropolitana.
Alguna cosa estem fent molt malament per haver passat d’exigir un referèndum a demanar que se’ns deixi parlar en la nostra llengua; si més no, escoltant les veus de qui es manifesta contra la imposició del català en un castellà perfecte de Valladolid, després d’estar vivint tota la vida a Catalunya, hem d’admetre que imposant ho fem fatal.
A la nit de Santa Llúcia vaig sentir en Sergi Belbel quan recollia el premi Sant Jordi que deia: Escric en català perquè em dona la gana. Doncs sí, ole tu!; prenem-ne exemple, i si ens importa el nostre país, la nostra cultura i el nostre idioma, comencem-los a pagar amb la seva pròpia moneda practicant l’excés verbal però en català. Comuniquem-nos, estimem, escrivim, comprem, piulem, informem-nos, preguntem i responguem en català; i qui no ens vulgui entendre que es busqui un altre interlocutor, o qui diu això diu un altre comprador, perquè la influència en el mercat és la nostra força; no cedim ni un accent, perquè si acotem el cap, ens hi posaran el peu; lluny d’avançar, estem en franca reculada, i és hora, igual que els que són aquí des de fa un grapat d’anys i ens diuen que no entenen l’idioma del país en què viuen, que nosaltres comencem a no entendre el de l’Estat que ens imposen, perquè políticament no ens ho solucionaran i acabarem manifestant-nos, sense llençar un paper a terra, per reclamar una quota del vint-i-cinc per cent en català en la nostra pròpia escola. Toquem de paraules a terra, quantes persones catalanoparlants coneixeu que alguna vegada no han volgut ser ateses en la seva llengua, i quantes de castellanoparlants que s’hagin trobat en la mateixa situació?; doncs no cal normalitzar res més.
Si aquesta, ara més que dubtosa, majoria nacionalista encara té alguna solidesa, excedim-nos verbalment, tot l’educadament que vulgueu, però incondicionalment, en català. Al cap i a la fi, són ells els que cada vegada fan més difícil d’entendre el que ens diuen en castellà.
