Tinc una filla de nou anys que està fins als ovaris que el seu germà d’onze la mortifiqui. El seu concepte de la justícia i les seves reserves de paciència fan que salti sovint i es defensi, de vegades amb paraules, però també amb respostes que evoquen passatges de la sèrie Antidisturbios. Més enllà de les molèsties que a la seva mare i a mi ens provoquen aquestes baralles, tenim pocs dubtes que la Lucía és raonablement feliç i té forces per tirar endavant en la vida. L’Iván, també, perquè és llest i bona gent, tot i que amb aquesta vena de cabronet que li surt de vegades. Ganes de fer-se notar. I no obstant, amb edats tan primerenques, ja ens hem d’esforçar perquè la nena no es resigni al que diu el nen. Nosaltres, sens dubte, no l’hi hem ensenyat.

M’ha passat tot això pel cap després de llegir, a El Periódico de España, un reportatge de Violeta Molina titulat Barriguitas versus megacotxes: la cançó de l’enfadós de la publicitat sexista, on es constata com la idea d’autoritat masculina apareix reforçada en cada detall del món de les joguines infantils, incloses les veus dels anuncis; les d’elles són pàmfiles, les d’ells potents. Yolanda Domínguez també ha estudiat el fenomen en el seu llibre Maldito estereotipo. Resulta incomprensible que, a punt d’acomiadar el 2021, amb uns avenços tecnològics de por i una lluita per la igualtat que es lliura amb totes les forces en molts escenaris, aquest sector continuï exhibint tics tan rancis. Per això dono per descomptades les crítiques a la campanya en forma de vaga de joguines que ha llançat el Ministeri de Consum per combatre la publicitat sexista. Perquè hi ha un discurs interessat que presenta qualsevol norma o canvi com una intromissió en la llibertat individual. Dictadura progre, li diuen alguns dels que enyoren l’altra dictadura, la del general. Però, precisament per això, crec que caldria anar amb peus de plom perquè iniciatives amb vocació pedagògica no siguin percebudes com una matraca moralista. Tot i que només sigui perquè els Ivans i les Lucies s’avinguin.