Que s’hagi mort el fiscal que investigava el rei emèrit no té res de nou si ho comparàvem amb sorpreses molt més contundents. Aquesta setmana dues, pel cap baix;

1) Joan Carles I va guanyar 65 milions d’euros d’una tacada, ningú sap com, el maleït 2011. Vostès, empresaris, emprenedors que pagàveu crèdits per tirar endavant el negoci, comerciants que vau haver d’abaixar la persiana, classe mitjana que vau patir l’enfonsament del terra sota els vostres peus, treballadors de la construcció abocats directament a l’infern, vostès... quants diners vau ingressar, perdre, deixar de guanyar aquell any de la gran crisi per la gràcia del sistema i del rescat dels bancs? Els biògrafs i historiadors amb el cul llogat ho tindran difícil per amagar el que la societat digital ja ha contrastat.

2) Que Casado, Carrizosa i companyia vomitin verí quan parlen de Catalunya no hauria de sorprendre ni irritar. El que sorprèn és que els socialistes catalans estan de congrés i ahir no es van poder manifestar pel model d’escola catalana, la immersió lingüística i el català, que quan eren del PSC original havien impulsat, defensat i practicat. Els socialistes catalans d’avui, molts dels quals deuen haver anat a l’escola catalana, deuen dur els seus fills o nets a l’escola catalana que mai havien qüestionat, ara en tenen prou amb reclamar que s’apliqui el 25% per cent de castellà que obliga el poder judicial a les escoles catalanes. Defensen la política lingüística i educativa dels savis del TSJC per al model escolar català, absolutament contrari al que ha funcionat amb èxit durant dècades, del qual els socialistes catalans, insisteixo, en van ser inspiradors i impulsors. Fan costat a un poder judicial fefaentment bel·ligerant amb Catalunya, esbiaixat en la interpretació de la llei com a eina de repressió, descaradament intervencionista en la governança del país, amb ostentació fatxenda del seu passat franquista que vol perpetuar. Aliat de la dreta ultra i extrema.

Optimista de mena, amb bons amics –em penso– en les files socialistes, estic convençut que en la declaració final del congrés del PSC hi haurà una posició contundent a favor del català, de la immersió lingüística i de l’escola catalana, amb una condemna explícita, contundent de les barbaritats que s’estan dient aquests dies als mitjans de comunicació, al Congrés i al Parlament. Si el pronunciament és tebi, equidistant, no sabré què pensar sobre el PSC i els que defensen la seva política allunyada de la realitat. Una realitat que no té res a veure amb el trasbals social que els entossudits a crear-lo artificialment mai no aconseguirien si el PSC tornava a l’espai que històricament havia ocupat. Confiem-hi.