Fleet Foxes és un grup de música indie folk nascut a Seattle a qui la revista Rolling Stone va definir el 2008 amb dues paraules: «Harmonia perfecta», pel joc de veus dels dos integrants. Com bona part de les bandes, aquesta neix de l’amistat de dos companys d’institut –Robin Pecknold i Skyler Skjelset– que quan tenien tretze anys van decidir començar a compondre música plegats. El primer àlbum, que porta el nom del grup, el van treure el 2008. El darrer, Shore, l’any passat. Entremig, n’han editat quatre més, inclòs un EP.

El grup, segons un article de The Guardian que atorgava cinc estrelles al seu primer treball discogràfic, descrivia la seva música com «pop barroc, música de pel·lícules de fantasia, Motown, blocs d’harmonies... Hi ha poc d’una banda de rock», admetien. Un dels temes del primer disc, el que van publicar ja fa tretze anys, White Winter Hymnal, que és alhora el primer senzill que en van treure, s’ha convertit, per obra i gràcia d’algun creatiu publicitari inspirat, en la banda sonora de l’anunci d’enguany de la Loteria i, de cop i volta, les veus de Robin i Skyler han començat a sonar arreu (I was following the... I as following the...). Abans que l’esmentat creatiu llancés la cançó a la fama a casa nostra de la mà d’un dels espots més esperats i més comentats de l’any, aquest Himnari blanc d’hivern ja va protagonitzar la banda sonora d’una pel·lícula nadalenca del 2015, Love The Coopers, on posa música a l’inici del film.

La pel·lícula, amb un repartiment molt generós encapçalat per la incombustible Diane Keaton, John Goodman i Alan Arkin (Steve Martin posa veu al gos de la família, convertit en narrador), explica, amb estones força divertides que fins i tot cerquen un punt d’irreverència i d’altres de més sentimentals que acaben confluint en un argument més aviat convencional, com viuen el Nadal i com gestionen els seus conflictes els integrants de la família Coopers.

En unes festes que arriben marcades pel seriós problema que està generant en la majoria de cases la gestió de la convivència en una sola taula dels vacunats i dels no vacunats, i (de moment) per la manca d’unes directrius clares per part dels que se suposa que haurien de dominar el tema, després de gairebé dos anys pendents del maleït virus, només ens queda una solució: posar la cançó de Fleet Foxes amb el volum al màxim i ballar. Ballar com fan els Coopers al final del film. Això sí, mantenint les distàncies i, com a mínim, havent passat tots per la desagradable prova del palet al nas. Bones festes!