Va arribar a Catalunya quan l’ensenyament s’havia començat a impartir en la llengua pròpia del país, segons reconeix l’Estatut d’Autonomia. Però per a ella, que venia de Castella amb una filla de dotze anys, la llengua pròpia del país continuava essent el castellà, d’aquí que, a l’inici de cada sessió del consell escolar del centre on estava escolaritzada la filla, la mare demanava la paraula per fer constar que estava en contra de la tot just estrenada llei de normalització lingüística. El secretari del consell en prenia nota i a la mare ja no se li sentia més la veu, com si els altres temes a tractar manquessin de tot interès. Es va escaure, però, que durant aquell curs, el professor que feia la matèria de català al grup de la filla, que aleshores devia cursar primer de formació professional, va detectar en la nena una habilitat especial per a la creació literària. I el Pasqual, que així es deia aquell mestre valencià i fusterià de pedra picada, va dedicar-se a potenciar la vena artística de la nena, que escrivia unes narracions ben originals, espontànies i en un català més que correcte. Imagineu-vos la situació: la mare ignorava que la seva filla es feia un nom a la classe escrivint en català i el professor desconeixia l’animadversió de la mare envers una llengua que devia considerar dialectal i d’estar per casa. Ben sorpresa que devia quedar la bona dona quan la nena va obtenir un premi en els jocs florals del centre i en Pasqual va felicitar la mare per tenir una filla tan avantatjada i amb un potencial artístic tan prometedor. Ignoro si la noia, de gran, ha continuat progressant en l’escriptura. Només recordo que en la darrera sessió del consell escolar del curs ningú no va fer constar en acta la seva disconformitat amb l’avui altra vegada tan qüestionada normalització lingüística del català.
