A les eleccions municipals del 2015 el tema central, allò que va acabar decidint vots i decantant majories, fou la crisi econòmica i les seves conseqüències. Per això fenòmens com el colauisme i canvis d’alcaldia a moltes ciutats i pobles. A les del 2019 la qüestió determinant, la que va acaparar l’atenció dels mitjans i els votants, va ser el referèndum del 2017 i tot el què va venir després. L’anomenat eix nacional va prevaldre per damunt de qualsevol altra consideració.

Quin tema centrarà l’atenció de l’electorat la primavera del 2023, d’aquí a 18 mesos? Fa de mal dir. Potser la pandèmia (aquesta o una altra) ens haurà enfonsant a la misèria, potser un error inesperat de l’adversari haurà permès a l’independentisme reprendre la iniciativa, potser la tensió al mar de la Xina o al Donbass hauran portat el món al caire de la guerra nuclear, potser patim una sequera de dimensions catastròfiques, potser un fet fortuït ha encès una nova primavera revolucionària a tot Europa o potser la hiperinflació ha posat fi al mercat tal i com el coneixem... O potser no. Potser no passa res d’extraordinari i ens plantem a la precampanya electoral sense massa novetats. En aquest cas, hi ha sectors polítics, socials i mediàtics que ja treballen en un pla gens dissimulat: convertir la seguretat ciutadana i la convivència en el tema estrella de la campanya.

Ens pintaran uns pobles, barris o ciutats com si fossin el Bronx de les pel·lícules, amb perillosos i despietats criminals aterrint als pobres veïns i veïnes, ens assenyalaran l’origen d’alguns d’aquests suposats delinqüents com la causa del problema i ens receptaran mà dura com a única solució. Apareixeran grups de Facebook des d’on es propagarà rumors i s’abocarà odi i racisme, sorgiran entitats i plataformes de no se sap massa on que faran crides a manifestar-se contra determinats col·lectius, es posarà al mateix sac fenòmens tan diferents com les ocupacions d’habitatges, l’emigració, l’islam o el tràfic de drogues, vindran teles a fer reportatges tremendistes, es magnificaran incidents i problemes i, quan no n’hi hagi, es parlarà de sensacions i percepcions... Alhora, es titllarà de bonista o directament de còmplice a qualsevol que intenti assenyalar la pobresa, l’atur, la manca d’habitatge o l’exclusió legal com les causes de molts conflictes de convivència i a qui recordi que només amb policia i presons mai s’ha solucionat cap problema social.

El pitjor de tot plegat és que, si no hi reaccionem aviat, el corrent securitari, populista i xenòfob acabarà arrossegant a càrrecs electes i candidats que mai hauríem associat a l’extrema dreta. Aleshores hauran guanyat. I reaccionar no vol dir negar els problemes, vol dir situar-los en la seva justa mesura i plantejar solucions que vagin a l’arrel i que alhora siguin perfectament possibles: empadronament, regularització, dret a treballar, habitatge, educació, programes socials, teixit associatiu... I sí, en moments puntuals i com a darrer recurs, policia.