Aquest és país amb un alt pes de frau fiscal. Una part de l’economia és de color negre o, com a mínim, molt fosca. Tothom mira com ho pot fer per pagar menys impostos. Fins i tot, particulars –i empreses– s’empadronen a altres comunitats per estalviar-se de donar més diners a l’estat. El contrasentit és que, especialment a les portes de Nadal, la loteria es converteix en l’esport nacional que practica tothom, amb ben poques excepcions. Els estats, les entitats i col·lectius molt diversos fan servir l’atzar com a font recaptatòria. La racionalitat diu que tenim més possibilitats de tenir un accident o una malaltia greu que no pas un premi important en qualsevol dels grans jocs que s’organitzen a aquest estat, des de la Loteria de Nadal a la Grossa, passant per la travessa, l’Or de la Creu Roja, l’Once... Malgrat això, la il·lusió supera, i de llarg, qualsevol sentit comú. Però, il·lusió, de què? De ser més rics? De comprar la felicitat amb bitllets de 500 euros?
Les loteries, els jocs d’atzar generen, grans beneficis econòmics per aquells que els promouen i poden esdevenir greument nocius per a la salut mental. Converteix en més pobres els més aficionats, el que tenen més dosi d’il·lusió i esperança en la sort. No és estrany que el Coran els prohibeixi, com ho fa amb l’alcohol o el porc. Tots són susceptibles de fer més mal que generar-nos beneficis. Les loteries són el recurs més fàcil per recaptar diners sense que hi hagi oposició ciutadana. A Catalunya, a falta de recursos, i encara més en períodes de crisi econòmica, s’ha dedicat a crear una loteria pròpia i a promocionar que els beneficis es dediquen a finalitats socials. Aquest és l’argumentari de manual per netejar encara més la consciència dels consumidors.
La voluntat recaptatòria de les loteries ja la tenien ben definida els xinesos dos segles abans de Crist quan van escampar un joc a l’estil del que ara en diem bingo. Diuen les cròniques històriques que part de la Gran Muralla es va construir amb diners procedents d’aquest joc d’atzar. Actualment el gran capital s’ha fet seu una part substancial del pervers negoci dels jocs (escurabutxaques, casinos, apostes per internet...). No és estrany que entre els primers del rànquing de multimilionaris catalans hi hagi un empresari d’aquest sector.
Les loteries són un joc amb les boles calentes. El gran beneficiat és sempre l’estat, de forma directa o indirecta. Ni l’actual ministre de Consum no ha estat capaç de reduir l’impacte negatiu de les loteries sobre la societat. Els seus intents han acabat en limitacions publicitàries que no deuen haver fet ni pessigolles a les grans empreses del sector, unes corporacions que, tot i pagar forts impostos s’acaben lucrant, a partir de somnis i il·lusions. Per entendre la irracionalitat en el consum de loteries faran falta molts estudis d’equips de neurocientífics. Queda molt per entendre com funciona el cervell, una part del nostre cos que es deixa seduir amb extrema facilitat davant de certs estímuls. El que va ser tercer president dels Estats Units, els primers anys del segle XIX, eminent intel·lectual i erudit en moltes matèries va deixar ben clar que «el desconeixement de les matemàtiques converteix a la loteria en un impost que recau només en aquells que volen pagar un impost de bona gana». Han passat poc més de dos-cents anys i poc hem avançat.
