Ja hi tornem a ser. El govern català, alarmat davant el que veu i el que s’espera, ens imposa una colla de restriccions que la gent rep amb humor i resignació desiguals, segons que els vagi la cosa en la vida quotidiana. Els uns troben que s’havien d’haver aplicat molt més abans; els altres pensen que ens podíem haver esperat una mica més i haver donat temps als negocis del menjar i l’hostaleria de fer una mica més de calaix, ara que el negoci tornava a rutllar. Com sempre, al capdavant de les protestes hi ha els amos de les sales de festes, que sempre munten rodes de premsa i declaracions per insultar directament el govern, a qui consideren culpable, vil i directe, del seu mal, com si la pandèmia fos un invent maliciós d’Argimon i companyia, entestats a fer-los la traveta.

Tothom demana compensacions econòmiques, però aquest cop el govern central sembla haver mirat cap a una altra banda, deixant que siguin els governs autonòmics els qui rebin principalment les ires de la gent. Els qui se sorprenen del fet que Pedro Sánchez s’hagi limitat a imposar de nou la mascareta pel carrer, i a no fer pràcticament res més, haurien de tenir en compte que el president espanyol viu en una bombolla especial, el que en podríem dir l’ecosistema Ayuso, on tot està permès i on la culpa dels contagis desfermats és més aviat de... metges i infermers, que es neguen a atendre tants malalts! Viure en aquest microcosmos, que pel que es veu és el que també faria feliç els propietaris de les nostres sales de festes, condiciona molt les decisions del govern central, sotmès cada dia del món a una pressió informativa i «cavernària» que es fa molt difícil de resistir.

A la Generalitat, el govern opta, ja ho hem vist, per un paper resignat de víctima propiciatòria, aconsellant coses raonables i exigint mesures de Madrid que mai no li seran concedides. Al carrer, no cal dir-ho, l’esperen legions de presumptes epidemiòlegs, experts de cafè i resistents antivacunes que cada dia li dicten el que hauria de fer. Darrere de tot, guardant com sempre un silenci disciplinat i clamorós, una massa ingent de boomers que ens limitem a creure i a seguir les instruccions que ens van donant, perquè creiem sincerament que la situació és bastant desesperada i que els comitès científics que assessoren el govern en saben més que nosaltres.

De tot plegat, un cop més, en surt un retrat de la nostra societat que ja anàvem sospitant de fa temps, però que la pandèmia ens ha mostrat amb tota cruesa. En conjunt, i salvant totes les múltiples excepcions, som un col·lectiu de ciutadans molt desigual, més aviat rondinaire i escèptic, més poc solidari del que poden fer semblar la Marató de TV3 i les recollides d’aliments, poc disposats als sacrificis que imposen les circumstàncies. No és un retrat gaire falaguer, la veritat, i els valors individuals en alça que ara s’estilen en les noves generacions que pugen no sembla pas que hagin de fer de tots nosaltres una comunitat més integrada i més col·laborativa. Tothom va a la seva i campi qui pugui. Tot plegat no és precisament allò que calia esperar de l’antic i famós «esperit nadalenc» d’aquest dies, però què hi farem, les coses són com són...