Fa dos dissabtes vaig ser al comiat que se li va fer al Lluís Meca a la sala Montserrat de Fontanova. Jo no era amic del Meca, ni tan sols hi havia tingut tracte. Diguem que la nostra relació estaria al nivell dels que se saluden si es veuen pel carrer. Però quan el Felip González va impulsar aquell acte vaig tenir clar que hi havia de ser. Ni que només fos per fer pinya en l’adeu a algú que s’havia mort en la més absoluta soledat i que es mereixia un reconeixement per la feina feta i segur que, encara més, per la persona que va ser. Al final vam reunir-nos una bona colla i se’l va recordar a través d’alguns amics que l’havien conegut en diferents àmbits i que se l’estimaven i l’admiraven.
Poques setmanes abans del comiat del Meca havien trobat mort al pis on vivia un altre històric de la música i la cultura underground de Manresa, el Joan Ramells, de 61 anys. Tan sols dos menys que ell i amb un recorregut vital paral·lel. No se’n va dir res enlloc, ni tan sols va sortir a la llista de defuncions. El Joan Ramells havia estat discjòquei al pub Trolls, al Clips i al Gris, tres clàssics de la nit manresana. Havia escrit algunes crítiques en la primera etapa de Regió7 i més tard a la revista Manre,S.A. Havia organitzat amb Aura alguns concerts memorables i, també com el Lluís Meca, s’havia interessat per un tipus de cinema que no era el que vèiem la majoria.
Recordo el Joan Ramells d’haver-lo entrevistat el 1995 a El Pou de la Gallina, però feia molts anys que no el veia, potser tants com portava tancat en el seu món. El dia del comiat del Lluís Meca, la meva amiga Roser Sixto em va explicar que al Joan li van organitzar un adeu al mateix cementiri perquè els seus amics no volien que l’enterressin sol. Va ser el 15 de novembre. I quan li vaig demanar quins amics hi havia, em va dir «la gent de la nit». Em parlava, és clar, de les nits dels vuitanta d’una Manresa que ja no existeix, i em va fer recordar una cançó de l’italià Jovanotti, La gente della notte: «La gent de la nit és sempre la mateixa,/ tots es coneixen, com en un poble,/ sempre les mateixes cares, mes rere mes./ El dia canvia lleis i canvia governs/ i passen els estius i passen els hiverns./ La gent de la nit sobreviu sempre,/ amagada als locals, confosa entre les ombres».
La gent de la nit transita pels mateixos carrers que els que sortim de dia però ho fa en un altre horari, i podem passar anys sense creuar-nos amb ells. Però quan sabem que no els veurem mai més, sentim que els trobarem a faltar.
