Paro la post de planxar a la sala més buida, on només se sent l’eco de les paraules que enfilo cada setmana en aquesta pàgina: «Quan encara no és estiu, els humans anem a la platja vestits de carrer i ens traiem la roba a mitges, i ensenyem el cos a mitges, i ens banyem a mitges buscant la felicitat completa». «I vaig reconèixer en aquell rostre anònim cares conegudes. I em va colpir sentir la força que et fa tirar endavant tot i saber que has fet tard a moltes cites». «Em sembla impossible que hagués viatjat en un metro ple a vessar i que en la prehistòria de la telefonia hagués entrat en una cabina pública –s’higienitzaven mai?–, hagués despenjat l’aparell i m’hagués posat a parlar, a riure i a estossegar sense cap mena de temor». «Si em perdo un dia com el d’avui no passa res, però si me’n perdés molts de seguits desapareixeria un tros gros d’aquesta història, l’esquerda es faria gran i profunda i les absències esdevindrien impossibles de reomplir». «Quan somio el meu lloc és vora el mar. Quan visc el meu lloc és terra endins, tan endins com les arrels invisibles de l’arbre». «La meva col·lecció de moments la dec als altres. Potser, per això, els últims mesos, mentre el món s’enxiquia i passàvem revista als nostres somnis encarcarats, he repetit tants cops la paraula gràcies». «Encara no és de dia, però busco la claror, vull viure bonic. I et miro perquè necessito que em miris. Perquè aquesta intempèrie vital només la superarem si ens sentim intangiblement vinculats amb algú, amb alguna cosa». «Li he d’explicar [al meu fill petit] que sempre ens podem sentir tan fora de lloc com la llesca de pa que no cap sencera a la torradora i que esperem plegats que salti abans no es cremi». «Sort n’hi ha que plou i que el vent invisible aixeca núvols de pols i que les bromes fosques espanten el cel i les cabòries, que tot és finit i que cal prendre’s seriosament ben poques coses». «Només crec en les coses senzilles i fàcils». «Com seria de necessari inventar un Google Maps vital que fes càlculs constants de ruta i que t’ajudés a trobar el lloc al mapa cada vegada que et perds enmig del camp, enmig del mar». «Les finestres són ideals. Es van inventar per obrir-les i observar a través d’elles». «Si fos possible fer-li la guitza a la nit més llarga, obriria la porta de casa perquè el temps, passat i futur, hi entrés. Viatjaria enrere i endavant, pararia taula per a les persones que he estimat i que ja no hi són i, també, per a les que han de venir després de mi».
Preparo l’últim article de l’any com si en fos el primer. Jo només escric per continuar estimant.
