Avui és 28 de desembre, dia dels Sants Innocents. Aquella jornada on tradicionalment es feien innocentades i trapelleries als amics, veïns i coneguts i havies de vetllar per no marxar amb una llufa penjada a l’esquena. També els mitjans de comunicació, especialment els diaris, amagaven entre les seves pàgines alguna notícia «trampa» que els lectors maldàvem per descobrir. Ara, les innocentades ja no són el que eren i, principalment, amb alguna petita excepció, s’han traslladat a les xarxes socials, el sedàs per on ara passa tot.

En un món saturat d’informacions poc contrastades, que s’escampen com la pólvora amb opinions esbiaixades disfressades de veritats absolutes, destriar entre una certesa, una mitja veritat o una broma és una tasca ingent per qui té esperit crític i aquesta jornada anual pensada per enganyar als més ingenus ha perdut l’exclusivitat. En una època on podríem dir que ens pengen un llufa gairebé cada dia (em venen al cap el preu de la llum, els polítics corruptes i un rei emèrit, per posar alguns exemples) el dia d’avui ha perdut el seu significat perquè la realitat ha superat la millor de les innocentades.

Per moltes persones aquest ha estat, de nou, un Nadal diferent i estan sent uns dies de moltes renúncies. Els infants confinats no han pogut cagar el tió a la plaça, ni amb els companys de classe, ni amb els de l’equip de futbol. Tampoc s’han pogut reunir amb tota la família. Però aquest també ha estat el Nadal de l’empatia, del conformisme, de les noves oportunitats, d’aprendre a avorrir-se (ni que siguin cinc minuts), d’enyorar i de valorar els petits gestos i les coses senzilles.

El Nadal de convertir el passadís en un camp de futbol on fer amb la pilota les conduccions i regats més inesperats, de menjar xocolata desfeta un matí qualsevol, d’escriure postals en l’era d’internet, de fer sopes de lletres a dojo i manualitats a tort i a dret. De convertir la casa en un autèntic pessebre, i no pas dels nadalencs. I no ens enganyem, també ha estat el Nadal de les vídeotrucades.

No és res, però, comparat amb la gent gran que ha hagut de passar-lo sola o els qui ho han fet malalts a l’hospital o a casa. Tot plegat, són les conseqüències de viure en una pandèmia interminable que no hauríem imaginat ni el pitjor dels nostres malsons, que ens torna a saccejar quan crèiem que ja li teníem el peu al col. En altres temps tot plegat ens hauria semblat una innocentada. Però no ho és. Salut i bones festes.