El setembre del 1990 es va signar a Moscou l’anomenat Tractat dos més quatre que restablia la sobirania alemanya i admetia el dret a la reunificació. Es deia així perquè a més de les dues Alemanyes el signaven també les quatre potències vencedores de la Segona Guerra Mundial. La URSS, i després la Federació russa, s’hi comprometia a abandonar les bases militars i renunciava a la tutela sobre els antics enemics i la resta de països per ells alliberats els anys 1944 i 1945. La cessió de sobirania fou total però amb una excepció de tipus simbòlic: podien fer el què volguessin amb tota la iconografia socialista (estàtues a Lenin, a la revolució d’octubre o a altres líders comunistes locals) però havien de respectar, mantenir i honorar els monuments a l’exèrcit roig situats en llocs emblemàtics de cada capital. Més de 8 milions de soldats soviètics van morir durant la segona guerra mundial i cap govern rus no està disposat ni a oblidar-ho ni a permetre que ningú ho oblidi. I no hi ha millor manera de mantenir el record que l’escenificació a l’espai públic, els carrers i places d’una ciutat.
I és que, malgrat que ho repeteixin alguns indocumentats, l’espai públic no és ni mai ha estat neutre. Hi posis el què hi posis i ho posis com ho posis, tot conté un missatge explícit o implícit, ja sigui un museu, un gratacels corporatiu, una pancarta, una mesquita, un supermercat, les pantalles publicitàries, els cartells i pintades, els monuments, les banderes, els noms dels carrers o fins i tot la disposició funcional dels diferents barris. L’espai públic ens explica, millor que cap llibre o documental, la història, els valors, la distribució del poder o els anhels de cada societat concreta.
En aquest sentit –i entrant en matèria–, que en ple segle XXI la gran obra arquitectònica en marxa a Barcelona sigui una enorme i supericònica església catòlica em sembla un error que no es compensa ni justifica per la seva capacitat d’atreure encara més turistes. Maca o lletja, no hi entro, aixecar ara la Sagrada Família no és només un anacronisme sinó també, tractant-se de la seu d’una institució que si ara presentés els seus estatuts els serien retornats per manca de democràcia interna i masclisme explícit, una acció comunicativa contraproduent.
I és que convertir una església catòlica en l’edifici més emblemàtic i imponent de Barcelona i en l’obra arquitectònica més significativa de la Catalunya de la primera meitat del segle XXI no és només reaccionari, és també i sobretot mentida. Perquè ni a la ciutat ni al país el catolicisme té avui el pes i el paper que les proporcions i la significació d’aquest edifici donen a entendre.
I sí, ja sé que és una obra privada, que s’autofinança amb donacions i els ingressos per taquilla i que, per tant, deuen tenir-hi tot el dret. Només reclamo el meu, de dret, a no alegrar-me’n i a no dissimular l’enuig que em provoca.
Bon any tingueu.
