Quan s’analitzen les causes que alimenten i fan possible el feixisme, sovint es tendeix a culpar el poble, fent-lo responsable, i s’atribueix la desgràcia a la ignorància de les masses. Tanmateix, aquesta és una explicació capciosa i classista que defuig cercar les causes veritables del feixisme per a ocultar les mateixes incapacitats. El feixisme no és només resultat d’una rentada de cervell de les masses per part d’unes minories perverses, no només. El feixisme és la manifestació d’una crisi estructural del sistema econòmic capitalista i massa vegades de la incapacitat de la socialdemocràcia i les forces progressistes de defensar els drets i els interessos de la majoria treballadora. La forta reaparició de l’extrema dreta a l’escenari europeu és la conseqüència de la debilitat de la recuperació econòmica, de les conseqüències socials devastadores socials de la Gran Recessió i de la seva gestió neoliberal.

La crisi fiscal i l’augment del deute públic responen a la negativa de les classes dominants de pagar impostos, a la sensació d’injustícia dels assalariats de ser els principals contribuents i la lumpenització de sectors de les classes mitjanes professionals o tradicionals. Aquest procés ha estat especialment dur a Europa Central i Oriental, on totes les promeses de més consum s’han vist substituïdes per la lògica excloent del mercat. Però la gran diferència amb els anys 30 del segle passat és que l’exigència d’una intervenció més gran de l’estat davant del mercat es veu substituïda ara per la demanda de la subordinació al mercat dels governs. El feixisme representa el recurs dels poderosos per mantenir la seva dominació, per enfrontar entre si la població treballadora, per fragmentar-la.

Avui a Europa, la crisi de la socialdemocràcia ha vingut determinada per la desconnexió de les organitzacions polítiques progressistes de la realitat laboral i social de la classe treballadora assalariada. Ha estat víctima d’una vertiginosa pèrdua de drets, serveis públics i poder adquisitiu en les tres darreres dècades.

La classe treballadora europea ha retirat progressivament el seu suport als grans partits tradicionals, tant de dretes com d’esquerres. Ferida per les agressives polítiques neoliberals d’una dreta que es deia moderada i decebuda amb una socialdemocràcia que, suposadament, havia de representar els interessos dels més desafavorits. Farta de la moderació, la falsa correcció política i el burocratisme que no dóna resposta real a les seves necessitats vitals porta a una part de la classe treballadora enganyada amb desesperació i rabia a l’extrema dreta.

Ara bé, si els feixistes aconsegueixen atreure la mirada es deu a la manca una perspectiva social i democràtica. Les esquerres amb més suport dubten i s’encongeixen davant d’unes tasques que obliguen a modificar profundament molts aspectes en un ordre injust i molt poc democràtic. Agafar-se a aquest marc, que ja no dóna les respostes necessàries, no serveix per frenar la dreta extrema ni preparar canvis favorables a les classes treballadores. Ens trobem en un moment en què la mobilització unitària resulta imprescindible, però potser ja no n’hi ha prou.

La classe treballadora europea és cada dia més multiètnica i plurinacional i cada vegada es troba més necessitada d’un llenguatge comú. Un llenguatge que només pot partir del respecte als pobles i als principis de la llibertat, la igualtat i la fraternitat republicanes. El pla del trident consisteix a intentar congelar la lenta, però evident crisi del règim del 78 i el seu ordre constitucional-monàrquic sobre la base d’encongir, sense miraments, la democràcia, augmentar la desigualtat, fragmentar més la societat i repartir pals a tots aquells que no ho comparteixin (155 etern, lleis mordassa i presó). Pensem que «es pot enganyar a uns quants tot el temps, a molts algun temps, però és impossible enganyar a tots tot el temps».