Aamb aquest exemplar hi trobareu l’habitual suplement de resum de l’any, dotze mesos que són un període arbitrari. A efectes pràctics, el 2021 no és una entitat temporal amb entitat pròpia, sinó una part del cicle que anomenarem per sempre Els anys de pandèmia, o alguna cosa per l’estil. Vivim en un cicle regit per la covid que no sabem encara quant durarà. Esperem que l’estiu que ve sigui, ara sí, el darrer. Però no ho sabem. De moment, sabem que el 2021 no serà l’any del final. Ho semblava, però no. El darrer trimestre ha estat una gran decepció. Dins del cicle de la covid, el 2021 és, a tot el món occidental, clarament, l’any de les vacunes. N’esperàvem més: esperàvem que una vacunació del 70% pràcticament l’eliminaria. No ha estat així. La vacuna continua sent la millor arma i és utilíssima per evitar malalties greus i morts, però no és prou contundent per aturar el virus, si més no mentre dos terços de la humanitat n’estiguin exclosos. Avui, amb el 2022 a tocar, la pregunta és si l’anuari de l’any que ve explicarà que ha estat l’any de la victòria. Cal confiar-hi. I per tal que sigui així cal resistir amb enteresa, seny i ciència. Encara una mica més.