Quan l’historiador Xavier Pedrals pronuncia unes breus però sentides paraules davant les flames resplendents de la foguera encesa al Siti, en el moment que la foscor s’ha apoderat de l’indret, qui s’aplega al seu voltant no es pot estar de sentir-se en un temps-espai especial. Únic. Parla d’una tradició secular, que es perd en la memòria dels temps, nascuda de ritus pagans i que l’evolució social ha cristianitzat. Una mena de captura dels últims rajos de sol per escampar la seva energia davant la reclosió que ordena el cru solstici d’hivern pirinenc. Però alhora, en lectura cristiana, una benvinguda al Nadal. I els qui en aquell moment sostenim una faia encara apagada i tenim la fortuna d’escoltar-lo, amb la seva veu compassada amb el crepitar de la foguera, ens emocionem des de la intimitat quan ens diu que som hereus d’un ritus excepcional que s’ha mantingut al llarg dels segles, i que som només una baula d’una cadena enllaçada per tants i tants que ens han precedit, i que perllongaran tants altres que ens agafaran el relleu. La Fia-faia és un ritual de la vigília de Nadal tan auster com poderós. Una hora abans, quan la claror hivernal esgota el seu regnat, a la plaça Catalunya de Bagà s’hi han anat aplegant vilatans, adoptius (entre els quals m’hi compto) i forasters brandant llargues faies, talment com llancers disposats a combatre el solstici. És el moment en què el poble no només es retroba, sinó que pren consciència d’una unitat que farà que el ritual es torni a complir. A quarts de sis, la infanteria de faiaires emprèn el camí de pujada cap al Siti, fins posar sota els seus peus un Bagà ja il·luminat i al qual retornaran com a portadors de la força del sol concentrada a les faies. En l’espera per a l’encesa hi ha tants silencis com converses en veu baixa. Silencis que, impregnats per la foscor, reforcen el sentiment íntim que hom ha esdevingut una afortunada micropartícula d’un patrimoni universal. Quan l’històric faiare Llorenç Pedrals, amb la seva vuitantena d’anys, fa la primera de les enceses, els qui allà ens apleguem som presos d’un corrent invisible que ens activa perquè, ara sí, comença de veritat el ritual. I en el moment que els centenars de faies s’alcen ja preses en flames i fan caure sobre els caps una pluja d’espetecs incandescents és un ungiment col·lectiu que atorga el poder de transportar la força del sol. Quan s’enfila de nou el camí que davalla cap a Bagà donant cos a la serp de foc que admiren els qui esperen al poble, l’energia es multiplica. Arribar a la vila, sentir les campanades de les 7 (toc d’oració) i ser portador del foc que s’escampa no té preu. És la Fia-faia en estat pur. I un plaer viure-la des de dins.
