S’ha acabat, el 2021 ha estat com una pel·lícula de la Coixet; tant se val el que passi, només vols que s’acabi. Malgrat tot, per a Manresa ha estat un any de cine gràcies a la feina extraordinària i d’equip per part de l’Ajuntament, Cineclub, El Galliner, el CLAM Festival Internacional de Cinema Social de Catalunya, els Cinemes Bages Centre i la Manresa Film Office, a més d’un grapat de persones a títol individual i vinculades al món cinematogràfic, que ens han recordat l’orgull d’haver estat pioners projectant, produint i distribuint cinema fa 125 anys; commemorant els 60 anys de rodatge de Plácido als nostres carrers; envejat els 13 anys del Festival Internacional de Cinema Negre de Manresa; aplaudit els joves directors emergents de casa nostra com el David Victori, l’Esteve Soler, el Gerard Quinto i el David Torras; homenatjat el treball d’en Joan Soler, premiat amb un Goya; i encara ens queda com a testimoni la sorprenent exposició que l’Olga Payan i el Marc Martínez han muntat a la sala gran del Casino, per admirar-ho tot plegat.

Manresa s’ha posicionat com un plató sol·licitat per ser a la gran pantalla, gràcies a les càmeres dels millors directors, el que no és: Hem estat un barri marginal de Girona a «Las leyes de la Frontera» de l’amic Daniel Monzón, el gueto de Varsovià a «Love gets a room» de Rodrigo Cortés, o serem la daurada i americana Florida a «Marlowe» de Neil Jordan, després de l’espectacular rodatge, amb la presència de Liam Neeson, a la nostra ciutat.

La particular Love Story manresana amb el setè art continua, arribarà on les institucions polítiques i econòmiques, directores i directors, empreses o el mateix CLAM vulguin, empenyin i li donin suport no només com a escenari, si no com a fabrica d’imaginació, producció i exhibició. Comencem el 2022 amb l’ànim de tornar a viure un any de cine, amb una producció que aquesta vegada vol mostrar el que som, una ciutat de llegat ignasià; la gran esperança està posada en una pel·lícula que ha de durar els propers 363 dies, perquè el món ens miri en el 500 aniversari de l’arribada del sant a les nostres contrades. El títol és ambiciós i en el repartiment hi ha primeres figures pendents de confirmar com el papa Francesc, però com també sol passar en tot el que produeix l’ADN manresà, la improvisació, la manca d’ambició o la incapacitat d’actors, tècnics i productors per fer pinya a causa dels personalismes poden provocar el retorn a aquella Manresa provinciana que va immortalitzar Luis Garcia Berlanga, i no cal.

Hem demostrat que podem ser el que no som, aquest és l’any del repte perquè tots els directors de la pel·lícula mostrin una actitud col·legiada i valenta, amb un únic objectiu: ensenyar el que som per merèixer l’aplaudiment... no serà fàcil.