Com acostumo a dir cada any quan l’acabem d’encetar: aprofiteu el moment, que encara no hem tingut temps d’espatllar-lo gaire! Ja ens vagarà.

De fet, si ens entreteníem a fer previsions per al 2022, el punt de partida és tan galdós que res no fa preveure grans alegries, per molt que les versions oficials s’entossudeixin a proclamar que anem més bé que mai per superar la pandèmia, recuperar l’economia i consolidar l’exitós Règim del 78. Ja em perdonaran, però potser és tanta eufòria la que provoca desconfiança en el «sentit comú» que inspira Pedro Sánchez, el president més progressista de la història, a l’hora de fer el balanç anual. El del rei queda tan i tan lluny... (Aprofito per introduir una reflexió sobre la impune immunitat que encara plana sobre els comportaments del rei emèrit progenitor, emparat per la protecció d’aduladors i desmemoriats, sobretot aquesta setmana en què s’ha fet pública la llista dels morosos que té la hisenda espanyola. Morosos privilegiats, admirats, personatges públics que signen autògrafs, ocupen espais de gran audiència en mitjans de comunicació, distanciats d’empresaris enxampats per una gestió mal planificada, mal executada, qui sap si en alguns casos condicionada per crisis conjunturals i/o mala sort. Podríem fer apostes sobre qui en sortirà net de pols i palla aquest 2022...). Perdoneu, tanco el parèntesi i recupero el fil inicial:

Amb sentit comú hom té dret a constatar que el 2021 ha estat l’any de les renúncies, de les justificacions pragmàtiques, de les vergonyes amagades, de l’apoteosi de la manipulació mediàtica i de la mentida consentida. Sobretot, de la mentida institucionalitzada. Des de Catalunya estant, el 2021 ha evidenciat el que molts intuïen i els espavilats sabien però negaven: Espanya no vol, ni accepta, ni permet. Espanya és NO en essència. Ni li dona la gana, ni té per què dir sí o escoltar alguna vegada. I el «sentit comú» presidencial ha tornat a remarcar que ja parlarem més endavant, és a dir quan li roti, dit en plata. Per si de cas, el president a l’ombra s’ha afanyat a dir per boca del seu amo que no toca parlar d’això ni d’allò perquè el camí és impracticable, sense sortida. I els que estan al sol no passen dels escarafalls. Encara sort que no van riure les gracietes, perquè es van dir l’endemà dels sants innocents... Santa innocència, la d’aquells que encara confien en la paraula del governant que el 2017 va declarar solemnement que Espanya era un estat plurinacional, com a esquer progressista i d’esquerres per sortir de la indigència política a què el van abocar els barons socialistes. Ves, hi ha qui té la facultat de la memòria curta com la cua del conill...