Ens hem alçat mil i una vegades/ i hem caigut per tornar a remuntar;/ ja res ens pot fer enrere:/ la victòria és nostra!/ Tantes i tantes ferides/ no han fet més que engrandir el nostre afany;/ tenim aquesta força/ i la victòria és nostra avui!/ Jo cavalco al teu costat,/ pots comptar amb mi/ encara que aquest cel/ ens caigui tot a sobre./ Tens la meva mà al davant,/ agafa’t fort/ i unim el nostre cant». La lletra i l’empenta musical d’aquest himne, que el grup de rock osonenc Obeses (format per Arnau Tordera, veu i guitarra; Maiol Montané, bateria; Arnau Burdó Burdi, teclat; i Jaume Coll Mariné, baix) va publicar el 2015 al disc Monstresi princeses, transmet força per superar moments de davallada, com aquesta covid que ens pot semblar interminable.
Em va retornar dissabte a la tarda, quan va sonar inesperadament a la tele. L’1 de gener emetien a Televisió del Berguedà el concert que el grup que lidera Arnau Tordera, la Cobla Berga Jove i el Cor d’Obeses van oferir al teatre Atlàntida de Vic a finals del 2020, i que abans de Nadal van publicar, només en format digital, amb el títol d’El ressorgiment de l’Atlàntida. Les entrades estaven exhaurides, però la situació sanitària va obligar a reduir la capacitat al 50% i els músics van oferir dues actuacions consecutives. Un esforç titànic.
L’experiment musical, una trobada entre la singular de la banda i els timbres de la cobla i el cor clàssic, va veure la llum per primera cop al festival Amb so de cobla de Palamós l’estiu del 2019 i va aterrar també a la Fira Mediterrània de Manresa d’aquell any. Vaig ser al passeig del Mar de Palamós el 10 d’agost del 2019 i vaig escriure en aquest diari: «la combinació va excel·lir tant en el repertori d’Obeses (de Guapo! a Fills de la mateixa mare) com en sardanes com La Ben Plantada (Zel, 2013), La Santa Espina i la barreja de peces popularíssimes com Llevantina o Girona m’enamora. I veure la multitud cantar Rosó és inaudit».
Després m’assabento que Arnau Tordera va oferir, gratuïtament, l’emissió del concert «a tota aquella televisió local, comarcal o nocional» que volgués emetre’l «amb l’única voluntat que el màxim nombre de ciutadans d’aquest país puguin conèixer i descobrir aquesta música».
I l’endemà, diumenge, esmorzem amb el Rat Rank del Súper3: en Riff i en Flat canten amb El Pot Petit i amb Buhos. I se m’acut que és l’únic programa musical que tenim a la televisió pública del país. En temps difícils per als músics, alcem-nos per exigir que es difongui la seva aportació, reivindiquem l’emoció dels directes i valorem-los també nosaltres: no oblidem que la cultura no viu de l’aire.
