El 2022 sona bé. Té una música, un aire a cosa nova, fresca, dinàmica, dolça i amb energia. Això és el que a mi em sembla i potser estic molt equivocada, potser són les ganes que tinc de pensar que aquest any sí, acabarem amb la pandèmia, baixarà la inflació, el preu de l’electricitat deixarà d’enfilar-se, les caixes i bancs deixaran de comportar-se com autèntics garrepes, els governs governaran, el Barça tornarà a ser un equip guanyador...O potser vaig errada i les coses continuaran si fa o no fa com fins ara (a pitjor no, si us plau) i qui dia passa any empeny, però com diu un amic meu vigatà «és que m’hi nego». En tinc ganes. Vull creure en les persones (pensin o no com jo), vull creure en el món en què visc, vull pensar que milers i milers d’anys de viure en aquest planeta meravellós ens han servit d’alguna cosa més que, simplement, mirar de sobreviure, perquè si la cosa va d’això, de supervivència, ja us dic que estem ben arreglats.
Potser en podem dir optimisme, potser ingenuïtat o, perquè no, imbecilitat; doncs, potser sí, però aquest món és ple de boníssimes, bellíssimes persones. Qui s’hagi animat a llegir aquest article no vull que pensi que pretenc fer un escrit d’autoajuda, com un coaching d’aquests que es porten ara. De fet, una de les coses que em posen més dels nervis és quan, ja sia a la feina o en una xerrada, hi ha el típic convidat que ens esperona a tothom. Que ens diu que dels entrebancs en surten oportunitats, que nosaltres som el canvi i, en definitiva, que la vida està en les nostres mans. Certament són discursos que estan molt de moda i, que a molta gent li agraden i, potser inclús, li funcionen, però a mi em sona a estafa, un autoengany que no pretén res més que ens quedem quiets.
Hi ha moltes, moltes coses que poden i han de millorar i que no depenen ni de l’atzar (això deixem-ho per la loteria) sinó de la gent, la bona gent. La gent que ens vacunem, que paguem impostos, que acceptem resignada (però emprenyats) totes i cadascuna de les restriccions que ens imposen. Algunes, val a dir-ho, una mica forçades. La gent que veiem que els trens de rodalies continuen sent una pífia, que ens diuen que ens trauran els cotxes i que anem estalviant per pagar-ne un d’elèctric. La gent que continua portant criatures al món. En tota aquesta i molta d’altra gent hi ha la intel·ligència, sentit comú, capacitat per canviar les coses... Doncs el moment ja ha arribat.
Potser i, només potser, començant a ser ciutadania exigent amb els seus governants i que no compra duros a quatre pessetes, que sap posar en valor tot allò que és col·lectiu, que no renuncia a lluitar per un benestar comú. Potser i, només potser, començarem a capgirar el món, perquè li convé un canvi de vestit, ja no hi ha fils que puguin sargir els forats que hi porta i no cal esperar que algú trobi una solució màgica, perquè no existeix. Falten un dia perquè, un any més i malgrat tot, els Reis d’Orient ens vinguin a visitar i portin la il·lusió a milers d’infants. Deixem que la gaudeixin i que somïin per què no també podem somiar nosaltres; jo ho receptaria a tothom. Però no demanem als Reis allò que com a societat podem fer, perquè els Reis d’Orient, sento recordar-ho no existeixen.
