El 12 de març, si no hi ha cap entrebanc, Solsona tindrà bisbe, Francesc Conesa. Des d’ara fins aleshores, durant 2 mesos, el prelat que ara ho és de Menorca, tindrà temps de conèixer la ciutat, el bisbat i part de la gent que haurà de tenir com a col·laboradors. I amb tot, sempre haurà de tenir present, i em sembla que això ja ho té mot après ara, que ser bisbe en una organització com l’Església catòlica és important, però, alhora, no deixa de ser una baula d’un engranatge molt més gran. Un dia uns altres decidiran, un dia haurà d’esperar que uns altres s’apliquin en seguir les instruccions. A Conesa, a diferència d’alguns dels seus predecessors al bisbat de Solsona, no se li coneixen desacords teològics. En canvi, en aquest petit bisbat de Solsona hi ha hagut una certa tradició de sacerdots rebels situats al davant de la institució. Tarancón, per uns temes, Deig, per uns altres, i Novell... Bé, Novell també ha intentat fer canvis i marcar distància en alguns temes respecte altres mitrats, però en alguns moments potser ha estat massa obedient, sovint massa innocent i, sobretot, en alguns aspectes ha passat del blanc al negre, d’un cert progressisme a un conservadurisme caduc i tronat, que ha costat d’entendre. El problema de Novell no és el canvi personal que l’ha portat a penjar els hàbits, sinó la inconsistència del seu discurs. Quan una persona està al davant d’una institució ha de tenir clar que la maquinària que ja hi ha funcionant no l’atropellarà i ha de poder tenir un perfil propi, que qui escriu voldria més proper a les persones, als seus problemes, als aspectes socials. L’Església, qualsevol Església, no pot ser només una creença, ha de ser un moviment, i aquest procés només té lloc quan un està al costat dels que caminen amb ell. És cert que aquesta institució a la què ens referim ha caminat 2.000 anys i encara perdura, però també ho és que potser els canvis que ha viscut la societat des de la segona meitat del s XX fins ara (amb tota la base de la industrialització precedent i l’experiència dramàtica de les grans guerres molt present) han estat més importants que el recorregut fet. D’entrada, hi ha una molt àmplia majoria de la població europea que s’ha distanciat dels models del Vaticà. La societat i els religiosos segueixen en vies paral·leles sense punts de trobada, i no s’albiren canvis. I és aquí on a la institució li cal una rebel·lió si té voluntat de continuar com a portaveu de valors que han estat referència per millorar l’estada terrenal. Des de Vic, per exemple, només s’és baula. A Solsona, pot ser diferent?