En una tarda de finals d’agost nou persones ens disposem a acampar vora un petit llac al mig de la taigà sueca. Hi ha milers de llacs, l’acampada és lliure i no tindria res d’especial si no fos perquè ens trobem enmig d’un territori de llops.
Encenem un foc i fem cafè mentre la Frida treu unes salsitxes de xai que coem. Mentre degustem aquestes gens delicioses salsitxes arriba el Per. És biòleg, com jo, i treballa al centre de recerca de Grimsö fent el seguiment de les poblacions de llops sueques. Explica que els llops han recolonitzat Suècia des de Finlàndia passant per Noruega desprès de molts anys quasi extingits i que efectivament ens trobem just al rovell de l’ou d’un territori ocupat per una parella de llops i els seus cadells. Continua explicant pausadament, a l’estil suec, com hi ha hagut una segregació de nínxols ecològics: el llop depreda exclusivament cries d’ant (Alces alces) mentre que els cabirols són presa del linx boreal i l’ós té una dieta majoritàriament vegetariana i carronyaire, robant les restes que deixen les altres dues espècies. Així les tres espècies poden conviure en un mateix territori.
Li explico que el llop també ha començat a deixar-se veure per Catalunya procedent dels Alps i que la recolonització pot ser només qüestió de temps, el que transcorri fins que a més de mascles joves arribi alguna femella. Aprofito per interessar-me sobre si el retorn del llop ha portat polèmica i com l’han gestionat, potser en puc aprendre alguna cosa per si arriba el moment a casa nostra. M’explica que si, però a part d’un sol incident amb un ramat d’ovelles no hi ha hagut cap altre problema amb els ramaders. Els ramats lliures són escassos i les preses naturals abundants. La polèmica es troba amb els caçadors, els quals veuen al llop com un competidor que redueix les ara sobreabundants poblacions d’ant. Vaja, que no els agrada que el llop faci de llop.
S’està fent fosc i decidim fer una passejada. El Marcus em crida, em vol ensenyar alguna cosa. M’assenyala les petjades d’un llop adult i de varis cadells. Són per tot arreu. Decidim pujar sobre una roca amb bona panoràmica però amb prou vegetació per ocultar-nos i esperar per si els llops es deixen veure. Passen un parell d’hores, ja és molt fosc i la temperatura s’acosta als zero graus. Encenem una foguera mentre les estrelles van cobrint el cel. I finalment, ja amb la lluna sobre l’horitzó, sentim un llop udolar a uns cent metres de nosaltres, li segueix la resta de la família amb udols i lladrucs. Desprès silenci. Si els llops tinguessin por o ens volguessin atacar no haurien revelat mai la seva presència. Mitja hora després el Simon no se’n pot estar i és ell qui udola. Li contesta tota la família de llops amb uns udols i lladrucs talment d’excitació durant minuts. Estem molt a prop uns dels altres. Les dues espècies ens estem comunicant i pel to dels udols dels llops diria que estem gaudint mútuament.
Tornem al campament en un estat difícil de descriure, potser s’hi escau el de fascinació, i després d’una llarga xerrada vora la foguera, ja estirat dins la tenda, penso en quants encontres com aquest deuen haver existit mentre els humans érem nòmades i que el fet que finalment ens associéssim, amb la domesticació del llop convertint-lo en gos, deu haver estat un fet poc menys que natural. Durant la nit seguim sentint alguns udols molt a prop de les tendes. Al matí ens llevem tots sans i estalvis. Hem passat la nit a casa d’uns animals tinguts com a malvats, sanguinaris i despietats que es suposa que maten tot el que els hi passa pel davant. Passeu una nit amb ells, aprendreu que potser no és ben bé així.
