D’un temps ençà, l’esport de moda arreu (als nostres pobles, a Catalunya, a l’Estat, a Europa…) és xutar la pilota endavant. Davant de problemes creixents i de reptes complexos, en lloc d’entomar uns i altres de cara, es prefereix posar-hi pedaços i fer veure que s’hi fa alguna cosa –o ni això. Les raons són una barreja de falta d’atreviment, comoditat i mandra, por a les reaccions contràries, i esperança que l’atzar resolgui ell solet la papereta. Per això s’opta per molta gesticulació i grans discursos per tranquil·litzar les males consciències i conservar la reputació, però acompanyats de poca acció i de menys resultats. I així ens va.

La lluita contra la covid –que combatem a base de pedaços– podria ser un exemple d’aquesta manera de fer, però n’hi ha tants com vulgueu. O és que algú creu que aprovant ordenances de civisme s’acabarà amb els excrements de gos als carrers o amb els botellots? O que amb les mesures que les nostres ciutats estan prenent –i sobretot les que no es prenen– es revertirà la regressió dels nostres nuclis antics? O és que algú s’empassa que amb el decret d’energies renovables de la Generalitat s’aconseguirà que aquestes energies suposin el 50% del tot del consum elèctric a Catalunya el 2030? I de veritat que algú pot confiar que la contrareforma laboral limitarà la precarietat, o que la darrera modificació del sistema de pensions espanyols farà aquest sostenible? (la mateixa OCDE ha advertit que no cola). En fi, de veritat que teniu gaire confiança que amb els acords de la COP26 –la cimera del clima de Glasgow– s’aturarà o es minorarà el canvi climàtic? Etc.

És ja un clàssic: s’aproven normes i programes d’actuació sense fer avaluació del seu disseny (de la seva coherència, plausibilitat i rigor), i després acabem constatant que no funcionen: per desproporció entre els mitjans previstos i els objectius establerts, per inadequació de les eines que s’utilitzen, per falta de voluntat d’aplicar-ho… o, sovint, per tot alhora.

Però no passa res: quan el fracàs sigui evident (si és que algú s’hi fixa algun dia), els que han pres aquelles decisions –i no decisions– ja no hi seran, i a més ningú es molestarà a avaluar els resultats i passar comptes.

En tot cas, no és aquest un vici només atribuïble als decisors públics. En Bartomeu feia el mateix al Barça. I, qui més qui menys, som molts els que a vegades fem igual en l’àmbit privat (i si no, com és que no hi ha manera de baixar de pes?). Per això, ara que iniciem un nou any i això ens dona l’oportunitat de trencar inèrcies i fer-nos bons propòsits, podríem negar-nos a seguir contemplant com les boles de neu van lliscant i fent-se grans fins que esdevenen imparables i ens acaben esclafant. Podríem decidir que la filosofia del «qui dia passa, any empeny» no condueix a res de bo, i que prenem responsabilitat per al nostre futur. Fem allò que haguem de fer, fem-ho ara, i assumim-ne el cost –que sempre serà més barat que no pas el de la passivitat i els seus interessos.