Al santuari de Queralt, allà on estatja una verge que té devots fins i tot entre els agnòstics, les temperatures del dia del canvi d’any van ser les pròpies del mes de juny. L’estació meteorològica que hi ha instal·lada va registrar, igual que en altres quers catalans, uns pics de termòmetre insòlits per a l’època de l’any.

El regidor d’Urbanisme de Berga i meteoròleg de professió ens hi feia fixar (amb dades) en un dels tuits als quals ens té habituats sobre clima i valors termomètrics. Segons els guarismes i els plànols tèrmics de Meteocat que hi adjuntava, la temperatura allà dalt el dia de Cap d’Any va ser de 22,7º. No és l’Aneto o el Pedraforca, però és a una altitud considerable: 1.588 m. És la màxima dels darrers vint anys i potser més enrere. A finals de desembre hem fruït o patit valors estiuencs. Els que van pujar-hi l’últim dia del 2021 per l’abandonada via del solell a ritme corredor els van sobrar totes les peces de roba tècnica que s’hi llueixen per abrigar-se.

El fred de l’època, de nou, ha tornat, però des de les valls o les riberes es poden veure els pics de La Molina o Núria perdent la neu que anticipadament va caure. Les seves carenes, blanques durant setmanes, s’han tornat molt marronoses, i en el darrer esguard d’ahir només hi havia algunes congestes blanques, amb una visió més pròpia d’un mes d’abril. Les explicacions tècniques d’aquests nivells extrems de calor a l’hivern caldria deixar-les als que en saben. Ells valoraran la fortalesa o la raresa de la inversió tèrmica (més calor a la muntanya que a les planes) i els fonaments pels quals vam passar uns dies nadalencs amb camiseta.

A la grossor dels neòfits amb opinió, aquest factor sorprenent (sembla que puntual) no quedarà en anècdota científica subjecta d’anàlisi. Al contrari, per a alguns és o serà la constatació definitiva que el canvi climàtic, amb totes les seves terribles conseqüències, és aquí. De fet, és el que penso, més enllà dels matisos i el meu desconeixement profund compartit amb la majoria. El mateix que els seus oponents quan ho menysvaloren a l’estil de l’incombustible Trump o els catastrofistes anunciant més plagues que les deu d’Egipte.

Lluny d’aquí, als països del Golf la seva neu és el petroli. Han assumit que s’acaba i algun dia deixarà de fer-los rics i més rics. Poc preocupats pels temes ecològics, fan aigua purificant-la del mar. I a Dubai, l’aigua salada la fan tornar neu per a una impostada pista coberta amb el nostre equivalent al seu or negre. La bondat del nostre clima per l’escalfament hauria de generar el conflicte definitiu entre dos corrents. Els negacionistes haurien de sortir més a la superfície i els alarmistes haurien de fer alguna cosa més que alarmar-se i denunciar. El futur del Pirineu sembla presentar-se amb les nevades copioses com a fet excepcional. Potser és el moment d’assumir-ho comunalment i de començar a construir bones i realistes alternatives més enllà de laments. De moment, arriba o torna el fred. Com sempre. Fins que sempre deixarà de ser immutable.