Gerard Piqué ha ensenyat la seva nòmina a Twitter. El 30 de desembre va ingressar 2.328.884,39 euros, el 50% del que assegura que li correspon anualment. El central del Barça responia així una «informació» feta pública a Esport 3 per Lluís Canut en la qual afirmava que Piqué era el jugador més ben pagat de la multimilionària plantilla blaugrana. Canut va dir que tres dels capitans de l’equip, Piqué, Busquets i Alba, són els que més cobren: el primer, segons Canut, estaria ingressant 28 milions d’euros bruts. Piqué es va afanyar a respondre: «Personatges com aquest cobrant d’una televisió pública per defensar els seus amics. Aquí tens el 50% de la meva nòmina cobrada el 30 de desembre. Respecta’t una mica», i afegia el «detall del moviment» bancari, l’ingrés de la bagatel·la: 2,3 milions d’eurots.

Fins que no es veu així, com a «nòmina», els salaris dels més famosos esportistes professionals són com una abstracció, diners del Monopoly, els centenars de milions de dòlars que es mouen a «Succession», els trets i la sang falsa al cinema. Alguna cosa que ressona vagament a realitat, una convenció sense referent en el món en què vivim que utilitzem per referir-nos al valor de les estrelles del futbol. Però quan l’inconcret esdevé tangible (tant de bo!) o almenys visible és quan s’entén de manera diàfana la magnitud de la cosa.

Gerard Piqué té tot el dret a defensar-se del que entén un assenyalament públic en un moment de devastació econòmica al club blaugrana. En un moment (l’enèsim) de contínues intrigues de palau a l’entorn del poder i de les responsabilitats del poder exercit a can Barça. Un guirigall de trinxeres, en què és poc recomanable ficar-s’hi sense papers o sense motivacions de part si un no vol sortir-hi escaldadíssim en l’era de l’afusellament incruent (però igualment dolorós) a les xarxes socials. Si Piqué no és el que més cobra s’entén que vulgui deixar-ho clar, cristal·lí, mostrant la realitat dels seus ingressos. Piqué, curtit en camps d’arreu d’Europa, no és dels que defuig la baralla quan hi ha gresca. És una característica, afegida a la seva passió per tantes activitats que no són el futbol, que enamora els seus seguidors i el fa peculiar en el planeta dels tòpics. Però ensenyar la nòmina, aquesta nòmina, en els temps que corren té un punt d’obscè que potser no ha calibrat bé el central blaugrana. Sabent que cobren molt, potser no cal mostrar fins a l’últim cèntim. Transparència? Si és només quan convé, ja no és tan transparent.