Costa de dir si la CUP ha perdut més capacitat d’influència en la política catalana que ERC en l’espanyola. Totes dues formacions es van deixar utilitzar amb vanes promeses, que si qüestió de confiança a mitja legislatura, que si solució dialogada... el que convingui fins que em deixis de convenir. La diferència és que la CUP s’ha quedat sense l’únic cromo que tenia i només li queda el recurs de fer el ploricó o sotmetre’s a les condicions benvolents, i per això encara més humiliants, d’Aragonès. Esquerra, en canvi, encara pot bescanviar suports, ja no imprescindibles, amb el PSOE per petites concessions del Govern central a l’autonòmic.
Assegurades totes les longevitats, la majoria independentista importa tant a ERC com la d’esquerres al PSOE. Si ERC fa el ronsa amb la reforma laboral, sempre queda una Arrimadas encara més desesperada per sortir en alguna foto, la que sigui mentre s’estalviï la caiguda, que Jéssica Albiach per mostrar musculatura política. De manera que més enllà de les voluntariosament agitades turbulències del dia a dia, la política hispana, i més la catalana, pren en les profunditats un cert caràcter encalmat i lacustre. Oasi compartit a Madrid i Barcelona, tal vegada en espera de temporals que mai se sap si arribaran i amb quina força.
La ziga-zaga d’Aragonès consisteix a exhibir una inclinació cap a la CUP, com si el passi per a la rematada depengués dels anticapitalistes, i tot seguit xutar-la als Comuns per assegurar la jugada de la majoria. Ja la va assajar sense trencadissa en l’ocasió crucial dels pressupostos. Ara és qüestió d’anar-la repetint sense témer gaire que JxCat es cansi de fer de comparsa en comptes de soci paritari, ja que tant la llunyania carneriana de Puigdemont com el descrèdit creixent, per impotència, dels que encara piulen a favor de la confrontació, no fan sinó refermar la posició dels pragmàtics instal·lats al Govern sense ni tan sols dignar-se a mostrar l’aparença d’un mínim d’incomoditat.
