Ens acaba de deixar el company Antoni Dalmau Ribalta, érem del mateix curs de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. Vam començar l’octubre del 1968, van ser uns anys molt convulsos i de revoltes constants a la universitat, hi va haver cursos que la facultat va estar més dies tancada que oberta. El gener del 1969 es van produir els anomenats fets del Rectorat, pocs dies després el dictador militar Franco va proclamar el primer estat d’excepció de la nostra carrera, van tancar la facultat... això va ser una costant els cinc anys de la carrera. El segon curs va haver-hi l’expulsió del catedràtic de Dret Canònic, es va concedir un aprovat general d’aquesta assignatura... el tercer curs de l’any 1970 va haver-hi el judici de Burgos (a una colla de militants bascos)... més vagues, tancament de la facultat amb nou estat d’excepció i anar fent... anys moguts per les lluites per les llibertats democràtiques i contra la dictadura militar.
Antoni Dalmau era callat, treballador, bon estudiant i catalanista. Parlava sempre en català, cosa excepcional aquells anys, a la Facultat de Dret els progres eren majoritàriament de Bandera Roja (Organización Comunista de España), per a aquesta gent el català era la llengua de la burgesia. El recordo que era professor de català, segurament per la DEC (Delegació d’Ensenyament Català, entitat creada a finals dels seixanta per Òmnium Cultural dedicada a la formació de mestres de català i a l’organització de classes de català a les escoles). Una cosa sorprenent, treballava mentre feia la carrera, va ser el corrector de la revista montserratina Serra d’Or... en el curs hi havia gent de tots els colors, des d’un que va ser diputat al Congrés de Madrid pel PP fins a un vicepresident del mateix Congrés pel PSOE... ometo noms, perquè avui toca recordar només l’Antoni.
Més tard el recordo del consell assessor de la revista cultural del Berguedà L’Erol, d’una vinguda a Berga per veure la Patum quan era president de la Diputació de Barcelona, de trobar-nos a biblioteques com a Ca l’Ardiaca, l’arxiu històric de l’Ajuntament barceloní. La seva sobtada mort ha provocat una reacció molt forta entre els companys de carrera. Fa un parell d’anys vam fer una trobada per dinar, organitzada pel company de carrera Jaume Parent d’Olesa... ell evidentment va venir-hi.
Els nostres whatsapps es van omplir de missatges i notes de sorpresa per la seva inesperada mort... Ens queda el seu record, les seves publicacions en diaris com Regió7, revistes i una gran quantitat de llibres. Un home resta viu mentre duri en la memòria dels qui el coneixeren o llegiren, i n’Antoni Dalmau restarà anys i anys entre nosaltres.
