Manresa acull en aquests moments dues-centes persones amb estatut de refugiades, la majoria allotjades a la llar de Sant Joan de Déu. Reben ajuda de l’administració i també d’un petit grup de mentors que els fan costat i faciliten la seva integració al Bages, com a fruit d’un programa de la Generalitat. Ara, el Govern impulsa una ampliació del programa i demana més persones que vulguin afegir-se als 17 ciutadans que treballen ajudant set refugiats. Són xifres realment modestes que caldria millorar. Possiblement, alleugerir els aspectes burocràtics de la mentoria hi ajudaria. Tal i com està plantejat el programa, qui vulgui participar-hi només pot fer-ho si s’agrupa en un grup més ampli de persones disposades a exercir aquesta funció col·lectivament, moment a partir del qual hauran de passar una sèrie de proves psicològiques i d’idoneïtat. Certament, seria un error considerar que ser mentor d’un refugiat és una activitat recreativa que es pot emprendre sense filtres ni compromís, però unes xifres tan migrades de voluntaris potser portarien a pensar que cal donar més facilitats.
