El 2 d’octubre passat, en un dels habituals viatges europeus amb els companys ex parlamentaris ens pertocà recórrer Bretanya i Normandia. Sense menystenir gens la riquesa de tot l’itinerari, que Déu n’hi do, confesso que hi havia una ciutat que m’encuriosia especialment visitar atesa la meva preferencial i quasi congènita atenció pels llocs que hagin tingut complementària relació amb la història catalana. Encara que sigui amb sis segles de distància, com en el cas present.

Escultura de Sant Vicent Ferrer a Vannes

Escultura de Sant Vicent Ferrer a Vannes Jaume Farguell i Sitges

Em refereixo a la ciutat de Vannes perquè fou allí que l’any 1419, després de sojornar-hi els darrers mesos de vida, hi morí el famós predicador dominic europeu i català de València, sant Vicent Ferrer.

A l’interior de la gòtica catedral a banda d’una emotiva i mística escultura del sant i del seu sobri sepulcre de marbre, al mur annex em captivà singularment l’atenció un sinòptic relat de la vida del predicador insistint en la seva defensa de la unitat del Catolicisme durant els anys del Cisma d’Occident i els seus esforços en pro de la quasi impossible pacificació de França i Anglaterra.

Constato però que en la meva detinguda lectura del relat, i com ja m’ho temia, vaig trobar-hi a faltar dos moments de la vida del personatge que, personalment i des de la meva ja crònica sensibilitat catalana, considero tan sorprenents com contraposats l’un amb l’altre.

Per una banda, el tema de la seva fidel catalanitat lingüística, puix que en tots els països de l’Europa Occidental on Vicent predicà, no utilitzà mai altra llengua que no fos la catalana que, considerada miraculosa pels fidels, fou sempre ben escoltada, i segons deien, compresa i assimilada.

I per contra, el de la ja menys fidel i amnèsica catalanitat de Vicent. I així fou que, després de quatre segles de successiva pervivència de la dinastia catalana al front del comtat de Barcelona i la corona d’Aragó, havent mort el nostre rei Martí I l’Humà sense hereu directe, fou convocat el Compromís de Casp el 28 de juny de 1412 per tal de escollir-ne el successor. Decisiva fou la presència i influència de Vicent perquè el candidat guanyador resultés ser Ferran d’Antequera de la castellana dinastia dels Trastàmara fulminant definitivament aquella gloriosa continuïtat històrica catalana.

Aquest transcendental canvi es consolidà el segle següent amb la unificació monàrquica peninsular dels Reis Catòlics en la que s’evidencià la ja ancestral animositat castellana contra el fet diferencial català així com enfront qualsevol intent de resurrecció, per lleu que fos, de la catalana dinastia. Fins a l’extrem que el 1504, a la mort d’Isabel la Catòlica el seu vidu Ferran el Catòlic, designat regent de Castella, tot i essent membre de la pròpia dinastia dels Trastàmara però sovint parlant la nostra llengua, vist ja per la noblesa d’allà com un estranger més, fou expulsat de Castella, acusat de «viejo catalanote».

Una primera i final reflexió, que a vegades he compartit amb altres persones. La de quina fou la més fatídica data de la història nacional catalana. Si la de Casp el 28 de juny de 1412 o la de Barcelona l’11 de setembre de 1714.

Aquesta reflexió, penso, n’exigeix necessàriament una altra referent a l’escala de valors, que indubtablement atenua la responsabilitat de sant Vicent Ferrer. I és que ell, com no podia ser altrament, va acudir al Compromís de Casp en la seva prioritària condició de religiós i amb la convicció que votant el d’Antequera salvava de retruc, com així fou, el Cisma d’Occident. La qüestió final no pot ser altra que la del perquè, en comtes d’un frare, no s’hagués delegat a Casp un polític del temps (comte, baró, etc.). Per resposta, una simple pregunta: però on radicava realment el poder aleshores?