L’any 2003 es va redactar la «Declaració de l’Agulla», un document on un seguit d’entitats reclamàvem que es protegís l’àrea del Parc de l’Agulla per preservar-ne els valors agrícoles i mediambientals, posant fre a la potencial especulació immobiliària al voltant d’aquest àmbit privilegiat.

20 anys després d’aquella primera «Declaració de l’Agulla» tenim per fi redactat un document de planejament de caire supramunicipal on es regula aquesta zona de terrenys fronterers a cavall dels dos municipis veïns. Aquest fet pot semblar irrellevant però es un pas endavant històric en allò que em defensat sempre des del COAC, la necessitat d’ampliar la mirada per sobre dels termes municipals i entendre que el continu urbà entre Sant Fruitós de Bages, Manresa i Sant Joan de Vilatorrada és de facto una sola unitat funcional urbana de primer nivell amb una població de 100.000 habitants. Felicitacions doncs als dos municipis per aquest primer pas. Regular el Parc de l’Agulla porta associades altres prioritats, a més de la preservació ambiental i agrària, com és la regulació del transit rodat entre Santpedor, Pineda, Sant Fruitós i Manresa, prioritat essencial si es vol pacificar el transit actual que passa pel mig del parc. En aquest sentit, i així ho recull el document, cal prioritzar un nou estudi informatiu de carreteres que estudiï una possible rotonda o connexió entre la ronda de Manresa i la C-25, i continuar lluitant per aixecar el peatge de la C-16 que transvasa molt transit rodat en direcció Bages Nord, Berguedà i Cerdanya, per evitar el pagament del darrer tram de la autovia.

Fins aquí les llums, toca parlar ara de les ombres. La primera és el perdre l’oportunitat única, en aquests moments, de fer extensiu l’estudi d’una ordenació mancomunada de la resta dels territoris de frontera entre Sant Fruitós i Manresa, definint al menys aquelles infraestructures viàries de connexió amb caire de vial de naturalesa urbana, i una zonificació general d’àrees residencials, industrials, serveis , zones verdes, i equipaments, al servei d’aquest «ens», sense reconeixement oficial, que és «l’àrea funcional urbana» de naturalesa plurimunicipal, que formen Manresa i els municipis veïns adossats.

La segona ombra passaria per l’enfocament en la redacció del PD, que en la presentació ja va generar preocupació en el col·lectiu de veïns, establint conceptualment l’àmbit com una zona lúdica amb visions purament urbanes del mont agrari, on prima la paraula «paisatge» sobre l’activitat real, on es qualifiquen d’elements distorsionadors del paisatge aquells elements inherents a la activitat de la pagesia. Cases afectades amb actuacions qüestionables, horts «urbans» nous en lloc de recuperar regadiu abandonat, recorreguts pel mig dels conreus, accessos, aparcaments i àrees de picnic disseminats per l’àmbit, són propostes contraposades a una política (absent) d’ajudes a la preservació de l’actual activitat agrícola, molt fràgil en la seva coexistència amb la creixent pressió de la demografia urbana. Ha faltat consideració al vector social de les persones arrelades al lloc, que l’han preservat i coneixen els problemes de mantenir dia a dia les seves activitats agràries. Es com si et diuen que es fa una festa a casa teva i et conviden el dia abans per si vols anar-hi. Segur que entre tots ho podem fer millor.

Encara hi som a temps. Mediar, escoltar, buscar complicitats i consensos en lloc d’imposar és el camí a seguir en un urbanisme que faci seu allò de «primer les persones», i els veïns ho són.