El català està en el punt de mira: uns llancen un crit d’alerta; altres l’ignoren i els de sempre l’utilitzen com a «arma» electoral, tergiversant el seu ús i circumstàncies, com en el cas recent del concurs de TV3. És clar que la llengua a l’escola i a TV3 ha estat una eina integradora i que el reeixit paper que ambdues han tingut en la immersió lingüística és irritant per al nacionalisme espanyol. El debat sobre la llengua fa sortir granissades i fa crispar els sectors més reaccionaris.

Les dades recents demanen debats imprescindibles. La societat catalana sempre ha hagut de fer un sobreesforç i demanar un compromís a la ciutadania i a la classe política. Parlem d’esforços que cap altre país en les mateixes circumstàncies d’acollida mai haurà de fer perquè se sobreentén la parla com a eina integradora. Són segles de lluita a l’esquena per mantenir les arrels i la llengua a través de diferents etapes històriques que no ho han fet fàcil, però fins aquí hem arribat!

La pregunta és: Què ha canviat? Per què aquesta sensació de pèrdua i de por? La resposta l’hem de buscar al carrer, a les botigues, als patis de les escoles... Quant català se sent? El mesurador de la salut d’una llengua es troba en el seu ús social i tenim les hores comptades.

Llegia les paraules de la consellera de Cultura que veia en la situació una oportunitat per treballar amb el Pacte Nacional per la Llengua amb un ampli consens. Tant de bo!

I en quin punt es troba l’Estat? Hem anat assistint a una marginació per part de l’administració estatal, que ha aprovat centenars de lleis i disposicions que imposen el castellà. Quin nivell de català trobem en el món audiovisual que tanta influència té sobre els joves? Com tenim la Llei estatal de l’audiovisual? Quin paper juguen les plataformes com Netflix, HBO, etc.? Quina presència té el català en el cinema? Any rere any als Gaudí sentim queixes de poca inversió en producció en català. Hi ha algun pla?

I a peu de carrer, amb què comptem? Amb la nostra persistència, voluntat i convenciment! Estic pensant en la tasca desinteressada del Voluntariat per la Llengua, per exemple. Avui mateix en una botiga que freqüento he estat espectadora de converses que es repeteixen porta per porta. Per què un noi que té el català com a llengua vehicular a casa sempre que es dirigeix al company ho fa en castellà, quan amb mi tots dos parlen en català? Quin clic li fa el cervell per canviar de llengua tan fàcilment cap a l’altra que no li és pròpia? L’informe presentat aquest desembre per Plataforma per la Llengua apuntava cap a una pèrdua de consciència dels parlants. Quina és la raó? És un tema de vergonya o de bona fe, pensant que s’ajuda l’altre? La pregunta rau en saber en què l’ajudem... En determinats contextos, hem arribat al punt en què s’interpreta el fet de parlar català a algú com un senyal de mala educació! Un tema digne d’estudi.

Al marge d’actuacions polítiques i públiques, toca actuar individualment. Cal una anàlisi personal i veure quin és el nostre paper com a individus en la defensa i pervivència d’allò que es veuria com a imprescindible per a la identitat d’un poble: la llengua.