Les fulles gebrades reposen com trossos de roba rebregats i caiguts del cel sobre la cadira blanca de ferro d’exterior. Ocupen el meu lloc, el que jo ocuparia avui si fos estiu, no fes fred i disposés d’hores lentes per seure a mirar la vida. Però avui no miro la vida des de la cadira, la miro a ella i als fragments orgànics que el temps ha congelat i ha arrossegat fins aquí. En aquest seient descansa el retrat d’una absència, el rastre dels cossos que s’hi han assegut abans i han contemplat el paisatge, la casa, l’arbre, el cel, el núvol, com si en fossin el primer inquilí. Després de nosaltres tot serà més o menys així, com un grapat de fulles, com un llit d’hospital sense llençols, un matalàs nu, un seient de cotxe buit amb el cinturó de seguretat posat. Encara que siguem pobres, tots hauríem de tenir una cadira i deixar-la ben a la vista perquè algú s’hi entrebanqui qualsevol dia, s’hi acomodi i li insufli vida.

Aviat s’escriurà una novel·la sobre els contactes estrets. Mai havíem categoritzat amb tanta claredat el nostre cercle de relacions. Hem tirat la pedra a l’aigua i han aparegut anelles concèntriques al nostre voltant. Una diana. Un gràfic de colors. Abans parlàvem d’amistats íntimes, de coneguts i de saludats, i adjudicàvem cada individu a un grup en funció de la nostra relació física i emocional. Si ara vols saber la vida social d’algú, demana-li quins són els seus contactes estrets –amb l’adjectiu qualificatiu. Sempre hi ha qui els comptarà amb els dits d’una mà, qui els calcularà per desenes, com la llista de contactes del mòbil, o per centenars o milers, com si fossin seguidors de xarxes. El grau d’estretor que mantens amb els altres ho diu tot de tu, avui. Amb quines persones t’abraces i durant quanta estona, amb qui t’allites, amb qui comparteixes cullereta de postres, taula de bar i cafè.

Ningú sabia com seria el gener del 2022, i ara que hi som, que el palpem, els que encara tenim cadira val la pena que analitzem l’excepcionalitat del moment per poder-lo relatar quan toqui. «Si oblidem les guerres que expliquen els nostre avis, qui recordarà les nostres?, qui ens explicarà a nosaltres?», es demana Vicenç Villatoro al llibre La casa dels avis. No hauríem d’oblidar les persones que ens acompanyen avui. Si les oblidem nosaltres, les oblidarà tothom. La pandèmia serà només una història compartida amb un nombre reduït de persones. L’amor, com les fulles, es pot rebregar, trepitjar, fer-lo a trossets, enfilar-lo com qui lliga anelles en un cordill, però l’amor sempre és estret. Com el carrer estret de Josep Pla on passaven tantes coses. Totes les coses.