Habitualment sembla que ens és més senzill criticar, explicar-nos les misèries, viure en un món gris i apagat que compartir les bones notícies, felicitacions i celebracions. Sí, ja sé que darrerament potser tampoc abunden, però ho podríem resumir en allò que deia un: «Un sant trist és un trist sant». Doncs això és el que vindria a ser la conversió de l’aigua en vi o el passatge de les noces de Canà.
A part de ser el teòric primer miracle de Jesús, l’Evangeli ens parla de no guardar-nos les coses bones i compartir-les, de fer present Déu en les nostres vides i en les nostres celebracions.
«Tothom serveix primer els millors vins i quan els convidats han begut molt, serveix els més ordinaris. Però tu has guardat fins ara el vi millor». No caldrà pas viure en pena pensant que després vindrà una cosa millor, sinó fer cas a la Mare que jo imagino donant un petit cop de colze quan ningú no mira i dient, «va nen, fes alguna cosa». Creieu que és casualitat que sigui la dona qui s’adona que falta alguna cosa i prengui la determinació de posar-hi remei? Empoderem-nos.
Res de penes i culpes, que si hi ha un motiu de celebració ho hem de remullar i compartir (no sé en grups de quants, però això és una altra història). Quan som capaços d’estar atents a les situacions i necessitats dels qui tenim a prop, de practicar l’empatia i posar el nostre temps i capacitats al seu servei, quan som capaços de partir i repartir és quan fem present Déu entre nosaltres i la festa s’anima.
La carta als Corintis ens ho recorda: «Són diversos els serveis però el Senyor és un de sol». Vaja, que potser no sabem convertir aigua en vi però segur que hi ha alguna cosa que sabem fer bé, un servei, un do,... oi? De què et serviria si te’l guardes només per a tu tancat a casa? Què passaria si tots compartíssim els nostres amb els qui ens envolten? L’efecte papallona, associacions de veïns, la porta del costat ... tria l’espai que vulguis però baixa al carrer i participa.
«Per amor a Sió no vull callar, no vull reposar per Jerusalem fins que el benestar no hi esclati com la llum, fins que no s’abrandi el seu triomf com una torxa», que ens diu Isaïes. Una altra opció és escoltar l’Ovidi amb «no tanquis mai la boca, crida ben fort» o, si us agrada més, en veu del Pau Riba: Que no et facis vella sense fer-te gra / Que no et facis gran sense créixer /Que no perdis la inèrcia del somriure /Que no oblidis la urgència del moment / Que sentis que formes part d’una tribu / I que respectis el seu cos / Però vegis que només és una canoa
Busca la llum, busca el camí, escolta, acull, somriu, treballa, creix, flueix, crida, brinda, celebra, comparteix i, sobretot, estima. Si som capaces de fer tot això, tenim la festa assegurada.
