Si estimes un país, estimes la seva llengua. És així. Hi podeu pujar de peus. Perquè la llengua d’un país és un dels trets que li donen més personalitat, és el fil indestructible que en relliga el passat amb el present i amb un hipotètic futur. Perquè és el primer que et trobes quan el trepitges i et vols comunicar amb la gent que hi viu, i és una de les eines més efectives per integrar-t’hi. Que li ho demanin als entrenadors de futbol, si no. Guardiola amb l’anglès, Michel amb el català. Es parla de la llengua materna perquè és la que has mamat en la infantesa, però també se m’acut que ho és perquè qualsevol cosa que es pugui definir amb la paraula ‘materna’ no es pot fer altra cosa que respectar-la i estimar-la. Podeu posar les mans al foc. Escoltar cada dos per tres com hi ha qui aprofita la llengua per encetar nous conflictes o per no acabar de tancar mai els vells, fa basarda. Aprofitar per al seu benefici un tema tan sensible els hauria de fer caure la cara de vergonya. La llengua no es discuteix ni es pot convertir en una arma llancívola. La llengua s’ha d’aprendre i, sobretot, utilitzar. I si veus que la del país on vius perilla perquè, amb dades empíriques, cada vegada hi ha menys gent que la parla i encara menys que l’escriu, t’ha de preocupar i has d’intentar posar-hi remei. Els darrers dies han sorgit nous conflictes d’aquests que agraden tant a les xarxes que omplen els opinadors aficionats, que s’ha convertit en l’ofici més universal. Algú la diu de l’alçada d’un campanar i els que hi estan a favor li donen suport i hi afegeixen llenya, i els que hi estan en contra s’hi abraonen. Passen els dies, el foc generat per la guspira es va extingint i torna la calma i la tranquil·litat fins a la propera. Personalment, si hi ha una cosa que em sap especialment greu en aquesta vida és no tenir facilitat pels idiomes. Dit això, la meva llengua, materna i paterna, amb la qual m’identifico, la que parlo més, la que domino mínimament, tot i que encara la cagui de tant en tant, la que em permet jugar al Paraulògic, la que ensenyaria als meus fills, la que em fa sentir orgullosa quan la parla algú que ha arribat lluny, la que desitjo que perduri, la que utilitzo, si puc, quan miro una pel·lícula subtitulada, és el català. I no hauria de disculpar-me ni de demanar permís per fer-ho perquè és la llengua d’on vinc, d’on visc, d’on vaig. I si a algú no li està bé perquè té tendència a barrejar la civada amb l’ordi (i amb el blat) i a convertir els percentatges en la seva raó de ser i de viure, només se m’acut una frase en forma d’invitació: que s’hi posi fulles.
