Ja fa riure, per no plorar, veure la desfilada de polítics catalans pels escenaris catalanòfobs de la Villa y Corte intentant convèncer auditoris descreguts. El president legítim, vist com un milhomes que reclama el reconeixement de la sobirania, els drets nacionals, la llengua, la cultura i la història de Catalunya, i que els repta a ser valents i acceptar el resultat d’un referèndum d’autodeterminació; l’altre, el que s’està a l’ombra, fent de portaveu de l’amo, afanyant-se a negar qualsevol dret ni voluntat de concedir-lo.

L’amo és qui mana en aquesta partida del joc dels disbarats, i hi ha prou arguments damunt la taula (no de diàleg, precisament, ni de negociació, ni de retrobament o reconciliació com pretén fer creure) per concloure que ni té pressa ni data per resoldre el conflicte. Ambdues parts tenen altres prioritats (interessos electorals, volia escriure), i les sobreactuacions, les allargues a posar-se a treballar de debò, no són res més que excuses de mal pagadors. O de dèficit de valors democràtics en algun cas (per no assenyalar ningú), o d’acceptació/submissió de les limitacions pròpies que tampoc no cal precisar perquè les interpretacions són lliures.

Cadascú és al lloc que volia: uns, atonyinant a cor què vols la dissidència, incomplint promeses que semblaven compromisos, deixant per a mai reformes i canvis de legislació, mentint continuadament; els altres, fent la gara-gara a un sistema decadent on la corrupció s’ensenyoreix per les altes instàncies i l’estat de dret és una farsa.

Ambdós, aixoplugats en el millor escenari per a llurs aspiracions: el Règim del 78. Un règim que impedeix la creació de comissions d’investigació perquè els interessos a protegir són massa clars: ja se sap que la riquesa acumulada pels Borbons és inviolable; investigar la participació del CNI en els atemptats de Barcelona i Cambrils és innecessari perquè tothom ja sap què va passar, oi?; esbrinar si diu veritat o mentida l’impresentable Villarejo són ganes de molestar, en opinió d’aquells que sí que reclamen llums i taquígrafs per investigar la purga política de Trapero i la cúpula dels Mossos...

De fet, a Villarejo no calia ni escoltar-lo per confirmar la causa general que apliquen les institucions estatals contra Catalunya. Un estat sospitós de voler acoquinar els catalans perquè li reclamessin protecció militar en les vigílies de l’1 d’Octubre, que és el que realment els feia por a ells i als seus còmplices catalans, entre d’altres: PSC-PSOE, Comuns, Foment, bancs i empreses que van preferir fugir (quin exili més improductiu, el seu!).

El que deia, riure per no plorar.