Al capdavall et fixes en allò que t’interpel·la, allò que et commou. Potser ho busques. Aquesta setmana ha estat el vídeo d’una nena de 4 anys cantant ple de vida mirant la càmera familiar sense saber ni sospitar remotament que tothom la veuria així, plena de vida, just quan s’ha acabat de morir expulsada de la vida per un inflable infantil mal fermat a Mislata un dia que feia molt de vent. Massa, sí, però la culpa no deu ser tota i només del vent. Algú haurà de respondre perquè van morir dues nenes mentre jugaven, però això serà una altra història. El que a mi em commou ara és el gest dels pares de la Vero donant els òrgans de la seva filla morta per donar vida a 5 nens que viuran gràcies a un gest generós. Exemplarment generós sense fissures. Mai més podrem oblidar que la Vero va donar 5 vides mentre hauríem de procurar no oblidar ni preguntar per què va perdre la seva en un inflable abans de Reis. És d’això de què parlo, de donar, un gest que de vegades practico menys del que voldria i que ara trobo excepcional en aquest gest patern inundat de dolor que ells han reconvertit en esperança. M’imagino el gest de cinc pares feliços de recuperar l’esperança per als seus fills sabent que no podran agrair mai en persona a qui els l’ha donat. I no m’imagino el dolor dels pares de la Vero perquè sé que és un dolor que no et pots ni imaginar. És buscant allò que em commou de veritat que trobo allò que em concilia amb la vida. Un sentiment que potser és massa íntim, massa difícil de definir i que potser em guardaria per a mi en un racó silenciosament profund de les meves coses, però que al final com a articulista decideixo escriure i compartir mogut i commogut per la potència de la paraula donar. M’adono que el verb donar que hi ha en aquesta història és massa potent, massa gran, massa exemplar per no compartir-lo. I és per això que escric. És buscant que trobem i és donant que rebem. Quant fa que no dono? Donem tot el que podem? Em miro al mirall i em faig aquesta pregunta amb cantarelles de nens al cap. I em ressona la petita Vero cantant i somric amb tota la tristesa del món, amb tota la pena, amb tot l’agraïment del món, amb tota la humilitat del món, amb tota la incertesa de no saber si, arribat el moment, sabria estar a l’altura. Tot això va passar a Mislata, València, pels volts dels dies de Reis. Els Reis són els pares... de la Vero.