Quan teníem els entreteniments setmanals de l’opinió pública controlats amb els porcs, les vaques, les declaracions polítiques agràries, la batalla lingüística entre el blat i el «trigo», o l’evolució de la sisena onada; entra en escena un policia espanyol multimilionari, corrupte, extorsionador i txusquero, per trasbalsar-ho tot declarant que el CNI, per fer un petit ensurt a Catalunya, va ser el responsable dels atemptats de la Rambla i Cambrils, amb un tràgic balanç de 16 morts i 140 ferits. Després que el de la gorra i la rojigualda a la mascareta deixés anar l’acusació de terrorisme institucional pel broc gros, com aquell que no diu res, ha costat trobar una posició que no faci vergonya, ni deixar de fer-se la pregunta de: Quants petits ensurts més ha patrocinat i avalat aquest estat?

Les paraules d’un delinqüent, que ho és perquè l’estat li ho va permetre i el va alimentar, disposat a revelar un nou guió sobre qui va matar en J.F.Kennedy per salvar el cul, no haurien de ser creïbles si no fos perquè mai s’ha volgut arribar al fons de la veritat, per les prohibicions d’investigació al Congrés, per la lletra no escrita en els mitjans del règim del 78, per la unanimitat de girar full des de Vox fins al PSOE, pels antecedents de les clavegueres de l’estat, per les paraules de l’exministre Margallo quan va dir «en la segunda quincena de agosto pasaran cosas en Cataluña», perquè el CNI tenia controlat l’iman de Ripoll o perquè la versió oficial té menys consistència que un gelat en ple mes d’agost. Massa dubtes que ens fan retornar a l’Espanya en blanc i negre dels GAL i que deixarien allò de l’Espanya ens roba, en una trista anècdota.

És clar que la nostra pròpia dignitat, les aspiracions de les elits polítiques independentistes, però sobretot el respecte que mereix la memòria de totes les víctimes, no es poden fiar a les paraules d’aquest personatge indesitjable, ni el tacticisme polític ho pot justificar tot. El millor desinfectant, que a hores d’ara ningú sembla disposat a deixar anar per les clavegueres, no és cap altre que la veritat i la transparència; i si no s’aplica, la gravetat de l’assumpte mereix un terratrèmol polític als més alts nivells que hauria de començar per buidar escons a Madrid, retirar suports i deixar d’argumentar taules de diàleg.

L’única credibilitat que li queda a en Villarejo, si en pot tenir alguna, és la que li atorga el silenci dels seus acusats; un silenci que farà molt soroll i que obligarà l’estat espanyol a continuar portant mascareta quan la covid ja sigui una anècdota que explicarem als nostres nets.

Sigui com sigui, la moral de la derrota torna a planar damunt dels nostres caps i aquesta vegada caldrà molt més que un rap d’en Valtònyc per poder-nos recuperar.