Les crisis són oportunitats, segons assegura un mantra que hem sentit molts cops des del 2008. Sigui cert o només una frase de manual d’autoajuda, el Barça se la podria aplicar per començar a actuar amb seny i posar el fre en la deriva salvatge del futbol capitalista que està convertint l’espectacle i el negoci en una cursa suïcida, una bombolla que un dia explotarà i només sobreviuran els qui hagin fet bé la feina prèviament.

El club té un deute colossal, no només per la pandèmia: el contracte descomunal de Messi, la massa salarial desbocada i el cost dels fitxatges forassenyats de Coutinho, Griezmann i Dembélé són exemples flagrants d’una manera d’entendre la gestió que no porta a cap altre destí que el desastre. Esportivament, i pel que fa al primer equip masculí, l’arribada de Xavi i l’emergència de joves talents genera una expectativa sana que la direcció del club hauria d’acompanyar d’un full de ruta del qual desapareguessin els excessos. Segons expliquen els periodistes que segueixen de prop l’actualitat blaugrana, les peticions de Dembélé per renovar o tot allò que Haaland podria demanar per venir segueixen fil per randa la lògica de la bogeria financera en què està immers el futbol. I el Barça s’hi ha de negar i no intentar competir en la cursa absurda d’omplir de milions d’euros els pares i els representants. Es pot objectar que els futbolistes són els protagonistes del joc, però inflar sense mesura les despeses és un camí que ja sabem on porta. El futbol és un joc, i no només has de tenir bons jugadors, sinó, sobretot, una idea i un equip. Tot té un preu, però també un límit.