A ningú se li escapa que l’arreveure de Jordi Cuixart és també un missatge inequívoc al conjunt de l’independentisme: l’etapa que va tenir el seu punt àlgid l’1 d’octubre de 2017 (l’anomenat Procés) s’ha acabat i les persones que hi van tenir un protagonisme destacat faran bé de moure’s (que no vol dir desaparèixer) per deixar espai a nous lideratges.

Recordem, un cop més, què va passar aquell mes d’octubre d’ara fa més de quatre anys. Es va convocar i celebrar (de forma molt accidentada) un referèndum d’autodeterminació i va guanyar el sí a la independència. Malgrat això, no es va proclamar la república catalana en les 48 hores posteriors a l’anunci dels resultats, com deia la llei, sinó al cap de 9 dies i amb congelació immediata. Aquesta suspensió es va aixecar el dia 27 però que ni es va publicar res al DOGC, ni es va fa arribar cap petició formal a Nacions Unides o al Consell d’Europa, ni tampoc es va abaixar la bandera espanyola de Palau. La mateixa nit el govern espanyol aplica l’article 155 va convocar unes eleccions autonòmiques a les quals tots els partits es van presentar i cap sector de l’independentisme es va oposar.

Les causes són moltes i té cap sentit buscar culpables, però és evident que a partir del 3 d’octubre de 2017 l’independentisme en el seu conjunt (els partits i les entitats, el govern i la gent) queda superat pels esdeveniments i no és capaç de trenar una estratègia coherent i comprensible. Com va dir aquell, no ens vam agradar; i d’aquí, en bona part, la frustració i la mala sang generalitzada.

Vol dir tot això que l’1 d’octubre no va servir de res? Al contrari. Fou, a més d’una experiència col·lectiva incomparable, un excel·lent exercici de pedagogia que ens va permetre conèixer molt millor tant a l’estat espanyol, i els seus límits democràtics, com a nosaltres mateixos, la societat catalana. Amb això, podem seguir discutint sobre si aquell diumenge gloriós vam aconseguir un mandat democràtic suficient o no, però és evident –crec– que si el teníem hi vam renunciar el 21 de desembre següent, quan vam anar a votar a les eleccions convocades pel Rajoy.

I ara, doncs, què? Continuar, naturalment. Amb els aprenentatges consolidats, però amb raons, propostes i cares renovades. Seguint sempre aquella vella màxima universal de la política: per avançar calen en cada moment el màxim d’aliats (que no vol dir amics) i el mínim d’adversaris (enemics inclosos). Així, l’independentisme ha de continuar dirigint-se al conjunt del país (allò de les lluites compartides que diu sempre en Cuixart) i allunyar-se, com de la pudor, del replegament identitari. Miro d’explicar-ho amb una falsa paradoxa: per enfortir la llengua catalana ens cal més poder polític i per aconseguir-lo hem de comptar amb més i més catalans i catalanes que parlen habitualment castellà (o amazic, o xinès, o urdú, o wòlof, o romanès...).