L’historiador Eugene D. Genovese assegurava que la diferència entre la Rebel·lió i la Revolució és el component ideològic, polític i transformador que aquesta última, la revolució, implicava.
Aquest mes de gener commemorarem el 90è aniversari de la Revolució de Fígols. Potser el lector no haurà sentit mai a parlar d’aquest fet ni de cap revolució, ni tan sols de cap revolta a Fígols o potser sí, potser els sonarà, sobretot després de l’adaptació que l’enyorat escriptor berguedà, Jordi Cussà, va estrenar l’any 2013 amb el nom de Fígols’32, la revolta.
La Revolució de Fígols va portar diverses poblacions de l’Alt Llobregat com Fígols, Sant Corneli o Berga, a proclamar el comunisme llibertari i a «alliberar» aquesta zona del 18 al 23 de gener de 1932.
El 18 de gener de 1932 les treballadores del tèxtil de la colònia del Carme de Sant Salvador de la Vedella es van declarar en vaga per denunciar que no es complien les reivindicacions de millora aprovades entre la patronal i els sindicats de la zona.
Les dures condicions socials i laborals dels treballadors de les colònies industrials, s’havien agreujat amb les conseqüències del Crac del 29, que arrossegà una crisi inflacionista que va fer apujar molt els preus dels productes bàsics i que afectà profundament la indústria tèxtil catalana i la mineria del Pirineu. La Segona República espanyola, tant anhelada, no acabava de complir amb les expectatives de reforma social que els moviments obrers havien dipositat en el nou règim, i l’augment de l’atur, juntament amb l’enduriment de les condicions laborals, van propiciar vagues i aturades, moltes de les quals liderades per la CNT, el sindicat majoritari, en què la facció anarcosindicalista era la més nombrosa.
La vaga de les treballadores de la Colònia del Carme de Sant Salvador de la Vedella va rebre el suport dels miners de Fígols i Sant Corneli, que se sumaren a la vaga i iniciaren la revolució, ocuparen edificis públics i proclamaren el comunisme llibertari.
Malgrat que les revolucions llibertàries es van estendre Llobregat avall, sumant a Berga pobles com Puig-reig, Gironella, Sallent i Balsareny, fins arribar a Manresa, unitats de l’exèrcit, Guàrdia Civil i Mossos d’Esquadra ocuparen el territori –quan el van trobar: primer anaren al Fígols de l’Alt Urgell– esclafaren els revolucionaris, feren detenir més de 200 persones i clausuraren alguns sindicats.
La revolució no va tenir l’èxit esperat pels obrers, però ens deixa algunes lliçons interessants a observar.
Que les dones de les colònies van ser les que iniciaren la protesta desmenteix el paper passiu de la dona en la política i en el lideratge. La vaga revolucionària es va originar a l’Alt Llobregat, on els obrers tenien una consciència i una organització que no havia d’envejar per res a l’entorn metropolità, aleshores ja farcit de fàbriques i moviment obrer i sindical. La Segona República espanyola va reprimir el moviment obrer de la mateixa manera que ho havien fet els règims anteriors: utilitzant la Guàrdia Civil, torturant els detinguts, empresonant els dissidents i clausurant sindicats, tot desoint els missatges del President Francesc Macià, que insistia a assenyalar les dures condicions que patien els treballadors com a factor clau dels aixecaments.
La Revolució de Fígols no va tenir l’èxit esperat, com algunes revolucions molt més recents, però va ser un exercici de reconeixement, de dignitat de classe, de defensa d’una causa justa i de control del territori nacional que ens hauria de servir d’exemple i referent en les nostres lluites actuals.
