Després de gairebé dos anys de pandèmia, on l’estat espanyol ha aplicat sistemàticament el pensament únic i ha vulnerat drets inalienables com ha reconegut el Tribunal Constitucional, desacreditant l’il·legal actuació del govern central, amb la imposició de dos estats d’alarma, tot segueix igual. Sense que aquest fet, greu en democràcia, hagi tingut cap efecte real sobre uns dirigents que han continuat impassibles al poder, com si la sentència no anés amb ells. Hi estan acostumats des del pacte del 78 quan van blanquejar el franquisme, el gran valedor de la unitat d’Espanya que la monarquia corrupte també imposa i ara ells també comparteixen, i acceptar una transacció per repartir-se el poder polític i sobretot econòmic, mitjançant les portes giratòries que els permet dirigir les més importants empreses estatals, sense tenir-ne cap preparació però cobrant com els directius de tota la vida. Retornant a la pandèmia, m’ha interessat per la seva originalitat i com alternativa al pensament únic dominant, la lectura de l’article «Una malaltia mortal per a la democràcia», del professor Josep Cònsola, membre de la Universitat Comunista dels Països Catalans, publicat a Llibertat. Cat, que és el portal d’informació i opinió de l’esquerra independentista. S’inspira en el dramaturg Sòfocles, que en la tragèdia grega, explica com l’acció de Creont té com a resultat la desesperació i la mort. Ho compara amb les hordes governants mundials des de març de 2020, que en la seva opinió també han sembrat el món de desesperació, mort i pobresa, alhora que pastaven fortunes immenses que els han convertit definitivament en els amos del món.
Cònsola remarca l’aspecte antidemocràtic que en l’afany autoritari, els governants neguen qualsevol possibilitat de raonament, quan l’important seria debatre sobre les diverses opcions. Considera que el servilisme davant les grans corporacions ha fet que per primera vegada des d’Antígona, s’hagi prohibit acomiadar els morts, que a la solitud del darrer moment hi afegia la incineració sense funerals. Un altre tret de la pandèmia ha estat la pèrdua d’humanitat, necessària perquè l’esperit de la globalitat precisa d’éssers obedients que pertanyin a una societat posthumana, dirigida per sofisticats algorismes que decidiran el comportament de les persones. Tot sembla indicar que davant l’agonia final del capitalisme, les classes mitjanes han tornat a cometre l’error de les dues primeres guerres mundials i s’han compromès en la salvació de la seva classe dominant, amb el posicionament favorable a la posada en circulació de les armes de destrucció massiva, que es disparen contra la població indefensa. Però, on radica l’enemic? Existeix? Es tracta d’inocular aquestes armes a l’interior de cada individu, per disposar d’elles davant l’agressió de l’enemic invisible. Algunes, però, exploten al seu interior. Es consideren danys col·laterals, diuen els experts (paraula per justificar-ho tot). Si qualsevol pot portar l’enemic invisible, cal separar el gra de la palla, moment en què triomfa el certificat de «neteja de sang» que funcionarà com a salconduit d’uns front dels que no disposaran d’ell que passaran a ser les forces a reprimir primer i eliminar després. La particularitat és que ara a més de militars i policies, els cambrers, dependents de comerç, porters d’espectacles, s’investeixen d’autoritat per exigir aquests certificats i actuen com a representants de la legalitat. Entrem en un territori ignot, on la lluita serà com gairebé sempre, entre una obediència submisa i una desobediència revolucionària?
