Tornen les tensions al cor d’Europa. Quan semblava que ja hi havia episodis de la història que estaven molt més que enterrats, el temor al conflicte entre dues superpotències al continent que podria tenir un enorme impacte per a les nostres vides torna a emergir del fons de la memòria. L’afirmació que només qui coneix la història està previngut de repetir-ne els errors falla per alguna banda. És clar que hi ha temps perquè russos i nord-americans, amb la Unió Europea en l’etern entremig en la disputa, superin la situació i evitin el perill d’una intervenció militar, però la sola possibilitat de repetir antigues baralles al cor del continent fa posar els pèls de punta.

No n’aprenem. La gestió global (inclòs el nostre exemple particular) de la pandèmia demostra que costa molt aprendre de com de malament fem sovint les coses. Avui, en plena sisena onada de la covid-19, ben poc del que hem experimentat en la gestió pública de l’emergència sanitària sembla tenir algun valor per afrontar unes situacions quotidianes que continuen escapant a la normalització. Escoles, restauració, oci nocturn, la mascarització dels carrers... Encara no s’ha trobat la fórmula que pugui dotar de certa normalitat uns espais, uns sectors d’activitat que requereixen continuïtat malgrat l’alerta sanitària. No s’entén que encara hi hagi vigent una obligació (plena d’excepcions) de dur mascaretes a l’aire lliure, o que s’aboleixi el toc de queda nocturn amb dades iguals o pitjors que les que asseguren que van obligar a implementar-les. O blanc o negre. Hi ha situacions (obert o tancat, mascareta sí o no, a casa o al col·le) que no admeten grisos. Aquestes coses les tenen, les normes: si l’excepció marca profundament la regla, ja no hi ha regla, sinó només una excepció multiplicada.

És cert que ningú no té el remei infal·lible per aplicar en casos com el de la pandèmia per la covid. Però llavors no cal haver d’escoltar tant discurs taxatiu, d’autoritats i d’especialistes mèdics, sobre aquesta o altra necessitat de fer tal cosa. Admetent que la situació ens ha superat a tots, fins i tot als que més responsabilitat hi tenen, als que més coneixement demostren, n’hi hauria prou per fer de la pandèmia un moment en la vida més passable, més suportable. Ens foten la malaltia i les mesures de prevenció que cal prendre, és clar, però encara ens fot més que de vegades sembli (o no) que no ens prenen seriosament.