La fracció i el fraccionament són dos conceptes controvertits de la gestió pública. Una és la recollida parcial i tractament de la brossa on el Berguedà és líder nacional. Separar envasos i altres residus en diferents parts permet un millor reciclatge comunitari a les plantes de tractament. Els rebutjos passen ràpid, no deixen gaire rastre, fan poca pudor i quasi tot és reutilitzable. I legal. El mot fraccionament prové de l’anterior i al món de l’administració serveix pel mateix: fer passar inversions o despeses sense remor ni controls de transparència o lliure concurrència. Legal? A vegades. Aquests dies ha enfocat perillosament cap a la ciutat patumaire.
Intento explicar-me amb uns exemples previs. Laura Borràs, la presidenta del Parlament, va adjudicar contractes partits a un amic seu (escrit amb cometes o sense), Isaías Herrero. Li va adjudicar una pila de contractes fraccionats quan era la directora de la Institució de les Lletres Catalanes, la seva primera rampa promocional. Està imputada i pendent de judici. En puritat, va concedir-li imports per feines (acabades o no) trencades a trossets per tal d’evitar fer un concurs on tothom es pogués presentar. Lleig. Adjudicar subvencions a amics o propers és la raó per la qual l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, acabarà amb alta probabilitat a la banqueta dels imputats. Tot els seus rivals li han demanat aquesta setmana que dimiteixi. Com ella feia sovint al seu predecessor pel mateix o menys.
Qualsevol professional relacionat amb administracions, sobretot consistoris, sap que aquesta és una pràctica ben estesa. Es fa per evitar les demores, la burocràcia i els obstacles que compliquen la vida dels càrrecs polítics. Els funcionaris tipus secretaris municipals o interventors s’atipen de presentar-los-hi el seu plat preferit: els informes desfavorables. És sabut que en aplicació de la llei (justa o injusta) la majoria absoluta dels polítics amb càrrec serien condemnats amb seguretat.
En l’últim ple municipal de Berga, aquesta dinàmica d’esquarterar per no licitar va adquirir una nova dinàmica. A preguntes de l’oposició, el regidor Escutia va dir que la visió «a la menuda» dels detalls jurídics contraposaven amb la seva determinació d’oferir el millor servei als ciutadans. Va reblar dient que el practiquen i el seguiran practicant. Aquestes declaracions formals en un ple ordinari, acompanyats d’informes negatius dels seus tecnòcrates, reconeixent aquestes pràctiques, deixen l’equip de govern a la porta de la imputació per prevaricació. El sempre atent edil socialista Garcia els va recordar que podrien provocar l’actuació d’ofici d’algun jutjat o de la Sindicatura de Comptes. Tot l’equip de govern va donar cobertura al seu regidor, però aquest «passar o rebentar» reconegut els podria expulsar del consistori amb l’article 404, que no és cap falla informàtica sinó que el paràgraf del Codi Penal que regula la pressa d’una decisió sabent que és injusta, on preveu condemnes d’entre 9 i 15 anys. Per sort seva són d’inhabilitació i no de presó.
