Sembla que finalment el Govern estatal ha decidit «recomanar» a la banca que busqui una solució al tema de la manca de servei que ofereixen a les persones grans. Ben poca cosa si la ministra del ram recomana; ben poca cosa si només es tracta d’atendre la gent gran que no sap fer servir la banca digital.
El problema és molt més gran que no pas aquest, que ja ho és de gros deixar una part important dels clients desatesos pel sol fet de ser vells i inexperts en un procediment. Tots i totes som captius d’aquests serveis perquè no podem escollir prescindir-ne: s’hi cobren els rebuts domiciliats, les nòmines, les pensions, hi paguem els impostos... tot està vinculat al segrest de les entitats bancàries.
Segrestats estem també quan fan dels diners de tots el que volen, incloses les males gestions i ens aboquen a crisis brutals, doblement brutals per què, amb els diners de tots, els governs els rescaten... I ens fan pagar comissions per renovar una targeta de dèbit o de crèdit, ens cobren comissions per qualsevol certificat que acrediti que som clients, que hi tenim quatre euros; ens cobren pels correus electrònics que ens envien, canvien els nostres comptes a altres oficines bancàries de pobles veïns sense el nostre consentiment, després d’enviar un d’aquets correus electrònics que has de consultar digitalment a través del mòbil i que pagues per llegir....
Ja fa anys que els ajuntaments dels pobles petits, en nom dels seus veïns, es van queixar que es tancaven les oficines que obrien un parell de dies la setmana; tot va ser acceptar-ho que les caixes van començar a tancar, a les zones rurals, els caixers automàtics.
A finals d’any, els mitjans de comunicació informaven que la meitat de municipis catalans –prop de 450– no disposen d’una sucursal bancària ni d’un caixer automàtic. També es tanquen oficines i caixers automàtics als pobles mitjans, als barris urbans, a les grans ciutats. Els mitjans de comunicació se’n fan ressò i destaquen que les entitats bancàries estan maltractant la gent gran.
I no només això; tothom ha d’accedir al servei d’atenció personal de les entitats abans de les 11 del matí, i és clar, fer cua al carrer, tant si fa fred com calor... I abans d’aquests reduïdíssim horari de servei, ja havien remodelat les oficines convertint-les en espais de disseny, com si de modernes cafeteries es tractés. De convidar-te a xerrar amablement a l’entorn d’una tauleta i de convidar-te a cafè, amb la pandèmia hem passat a tancar les portes de l’entitat.
Queda ben clar que el que volen és fer diners, encara més diners, dels molts que fan i que coneixíem al final de cada exercici pressupostari...milions de guanys, milions de beneficis, fins i tot en plena crisi, fins i tot mantenint les seus fundacions, la cara amable d’una activitat econòmica completament gasiva.
De fet, estic reclamant, enyorant, els serveis que oferien les caixes d’estalvis. Ara ja no en tenim, de caixes d’estalvis; tenim bancs, que són una altra cosa. Ho sabíem, ara ho patim. Aquest tema de la desaparició de les caixes d’estalvi és un altre tema, però, quin tema! Encara no se’ns ha explicat, prou i bé, la desaparició d’aquestes entitats catalanes.
