On som realment? La inseguretat predomina del tot en el panorama polític, l’econòmic, el sanitari, etc. En aquest darrer àmbit, per exemple, les dades no poden ser més contradictòries. En alguns països, com a Anglaterra, s’anuncia que molt aviat se suprimiran totes les restriccions però en d’altres se n’imposen de noves. A Catalunya s’informa que en els darrers 20 dies s’han infectat més de 700.000 persones, moltes més que en qualsevol altre moment de la pandèmia. I que en un sol dia s’han detectat 15.000 escolars contagiats i que gairebé el 7% de mestres i professors en actiu també són positius. Tot i que s’ha comprovat que predominen les infeccions menys greus, no es pot pas dir que la pandèmia ja sigui a la seva fase final ni assegurar que no sorgirà alguna nova variant més letal. Ni hi ha tampoc iniciatives contundents per fer arribar vacunes a tots els països del món, que és l’única manera d’avançar cap a la solució global del problema. Un enfocament planetari com el que manca també davant d’una altra qüestió ben inquietant: el canvi climàtic, del qual s’ha començat a parlar molt però que és ben lluny de resoldre’s.

Un element més que contribueix a la inseguretat general són les conseqüències econòmiques de la pandèmia que, com es pot suposar, no són gens bones. Aquests dies s’ha conegut un informe de l’ONG Oxfam Intermón que ho denuncia posant en relleu que les fortunes més grans del món s’han duplicat aquests darrers dos anys però que la immensa majoria de la població mundial ha comprovat com es reduïen els seus ingressos i que molts milions de persones s’han convertit en nous pobres. Al nostre entorn és ben possible de constatar aquesta tendència amb l’encariment de preus i l’augment de la inflació. S’han publicat xifres molt diferents pronosticant l’augment de l’índex de preus de consum, però els increments descontrolats de l’electricitat i dels combustibles i allò que ja s’ha comprovat anant a comprar al supermercat fan preveure una inflació notable, que no serà fàcil de compensar per hipotètiques millores de les retribucions salarials ni evidentment per l’augment de les pensions. Un altre element d’incertesa, doncs, de cara a aquest any 2022.

També absència total de seguretats en el terreny polític, tant en el marc estatal com en el català. En l’àmbit de l’Estat és ben comprovable el predomini d’una dreta gens democràtica, de clara inspiració franquista, encrostada a les institucions, als organismes públics, a la judicatura, etc. I amb un govern, teòricament d’esquerra, fent equilibris constants per sobreviure, amb un futur imprevisible. En l’entorn específicament català estem ja força acostumats a les picabaralles entre els partits independentistes. Però això no vol dir que no haguem de lamentar, com a mínim, la manca d’un acord explícit, públic i ben precís entorn de l’objectiu bàsic de país que és la independència. L’independentisme català té prou experiència per saber que l’Estat espanyol sempre s’hi oposarà rotundament. I que, per tant, sense constituir un bloc unitari i ben travat, la consecució de la independència encara serà més difícil. La majoria en escons i en vots no és real si no s’exerceix. Per tant, si ERC només fa d’ERC, si Junts només fa de Junts i si la CUP només fa de CUP, arribar a aquella meta bàsica serà cada dia més complicat. Una incertesa més en una època de grans incerteses.