Vidres esmicolats envolten la cabina telefònica que, com un tribut al passat, s’erigeix enmig d’una vorera on fa més nosa que servei. Després de veure-la durant tants anys al mateix lloc havia esdevingut invisible fins avui, que la trencadissa l’ha fet reaparèixer al meu davant per explicar-me que les coses, de vegades, existeixen quan es trenquen. Els vidres m’han recordat el dolor, el dolor m’ha dut al fred, el fred al gel, i el gel a la riera gebrada que vaig resseguir pel marge l’altre dia amb un interès exagerat. M’atreuen coses corrents, que els peixos nedin, que l’aigua bellugui, que els arbres creixin, que els meus pares escoltin amb atenció qualsevol cosa que els hi expliqui només perquè soc jo. No sé si mai ho sabré fer tan bé com ells, això. El paisatge congelat és un somni estrany, sembla real però no l’és. I sí, ho vaig intentar. Amb un pal vaig picar fort la placa de glaç de la riera. Va fer un soroll sec i hi va aparèixer una esquerda. Hauria pogut picar més fort. Agafar rocs i llançar-los, però quin sentit hauria tingut tanta destrucció. No hauria aconseguit res comparable amb la desfeta discreta i progressiva dels primers rajos de sol. Els primers són els que més escalfen i a mi no m’agrada passar fred.
Ben d’hora, hi ha pares i mares a la gatzoneta que corden jaquetes i abriguen infants que no ho volen amb casquets, guants i bufandes davant de cotxes que han dormit al carrer amb els vidres tapats amb mantes velles o cartrons. Passa l’autobús i, encara que sé que té preferència perquè és transport col·lectiu, em molesta l’autoritat amb què ho fa. S’aprofita, com ho fan els camions, de ser més grans que la resta. Quan tenim fred no podem evitar abrigar els altres. Deu ser una forma natural d’estimar. Sempre hi ha qui camina pel carrer massa tapat i qui sembla immune a l’hivern, treu pit i avança amb l’esquena recta. Tinc la teoria no comprovada que les persones que no tenen fred tampoc tenen por, però potser és una bajanada i l’únic que passa és que han après a protegir-se més bé. Si no fos per aquesta música que s’escola d’un balcó hi hauria calma, potser massa en un dia laborable de cel uniforme i monòton. Cada matí compto els infants a la porta de l’escola i cada matí n’hi ha menys. Hi ha menys de tot. Menys cridòria, menys moviment. L’alegria també és numèrica. Però aquesta és la meva visió del tot esbiaixada per l’experiència d’hiverns passats. La vida avança a batzegades. Hi ha èpoques que obre parèntesis d’infelicitat o d’alegria exultant, i encara que glaça tant que ho emblanquina tot ens diem bon dia i construïm un tros més de la història.
