No cal que s’escarrassin més a discutir si eren verdes o madures. Tothom ha vist i entès de què va la cosa dels privilegis funcionarials. Tothom s’ha esgarrifat perquè 21 barruts, i una dotzena més que estan en llista d’espera, tenen capgirat el sentit de servir el públic (servei públic) que implica la seva feina.

El greu, però, no és la desviació de comportaments, ni la cagarel·la de qui estava al cas i consentia el pillatge. El que fa mal és la repetició de la jugada per part dels qui haurien de ser exemple d’honestedat: del tres per cent corruptor també se’n sabia la pràctica i es consentia; i de les comissions de l’emèrit per fer de mitjancer se’n podria fer una sèrie; pactar les indemnitzacions del Castor va ser entreteniment futbolístic, com el rescat de les autopistes madrilenyes, o els més de 60.000 milions per salvar la banca, etc., etc. Tots aquests milions també eren públics i els van gestionar polítics amb responsabilitats de govern o d’oposició. Tanmateix, és reconegut que la mediocritat fa temps que ha ocupat els governs, tots els governs. Que la política ha esdevingut modus vivendi de les estructures dels partits que, al capdavall, són els qui mantenen el sistema. Esperar que polítics corruptes, polítics mediocres, polítics interessats, polítics babaus, (els excepcionalment honestos a banda), procuraran pel benestar dels electors, és tan il·lús com creure’s les promeses electorals cada quatre anys: continuaran fent de les seves mentre la societat no canviï l’actitud i l’exigència cap als seus actes. Per tant, sembla clar que no n’hi ha prou de canviar líders, polítics i partits. El que cal és canviar el sistema perquè, si no, la submissió jeràrquica farà que les joves llopades continuïn pujant amb dèficits mentals sobre si han de servir la societat o servir-se’n. Canviar el sistema perquè la societat avanci en lloc de retrocedir.

Vet aquí el repte per a una població que, condicionada o convençuda per la gasòfia mediàtica, li costa poc identificar-se amb els fatxendes populistes, i és a un pas d’envejar els privilegis del funcionariat. Que ningú no dubti, doncs, que d’admiracions malaltisses, mediocritats acceptades, comportaments disculpats, corrupcions consentides neix la irresponsabilitat cívica, la dimissió en l’exigència democràtica, la renúncia al compromís, la pèrdua de valors i la inevitable consolidació de la societat que patim. Tot el contrari de l’objectiu de la població que va activar el procés i va empènyer els polítics a tirar-lo endavant. Les renúncies, les complicitats amb el sistema, l’oblit del compromís amb el mandat popular els inhabilita per continuar governant. Nou sistema, control ètic del poder, posar al dia la funció pública... Votar en blanc no serà suficient.