L’esport sempre té carta blanca. Bé, matisem: l’esport majoritari, professional i masculí sempre té carta blanca. L’últim exemple d’això és el cas Djokovic: o bé el tennista va mentir a les autoritats australianes sobre el seu positiu per covid el mes de desembre de l’any passat, o bé es va passejar per un munt d’esdeveniments esportius sabent-se infectat i sense mascareta.
La Supercopa d’Espanya, d’altra banda, se celebrarà a l’Aràbia Saudita, un disbarat no ja operatiu, en allunyar a gairebé 5.000 quilòmetres els aficionats dels estadis, sinó en termes de drets humans, en legitimar un règim que té un historial deplorable en el tema, igual que passa amb la que serà la seu del pròxim Mundial de Futbol, Qatar. Una preocupació que el ral·li Dakar tampoc sembla haver tingut mai en la seva llista de prioritats. I el que passa estructuralment també es dona en els individus: l’altre dia Gerard Piqué presumia ensenyant una captura de pantalla de la seva nòmina (gairebé dos milions i mig d’euros semestralment, acostin-me el flascó de les sals!) sense un indici d’introspecció o ridícul. A l’esport d’elit se li perdona tot; amb vestir els jugadors de Reis mags en alguna cavalcada i repetir sovint la cançó dels valors i el fair play (tot i que als camps, als sous i a les federacions quedi tantíssim masclisme i homofòbia) tots contents, perquè es generen drets televisius i es venen vambes.
No és res nou, ni la resta d’activitats humanes estan exemptes de contradiccions, però sí que sorprèn que ni tan sols es fingeixi a fer un rentat de cara a tanta grolleria. Res exemplifica la prepotència i la vulgaritat del turbocapitalisme global com aquest tipus d’esportistes i les estructures que els sostenen, torres d’ivori allunyades de la pobresa, la injustícia o la malaltia en què viuen espectadors i esportistes de base. Quina diferència amb Muhammad Ali o Simone Biles: ser una estrella s’assembla molt més a això.
