Més enllà dels efectes pandèmics, per als qui treballem en el sector sociosanitari aquesta ha estat una setmana en què la preocupació ha passat a indignació. Tinc un grapat de companyes i companys, professionals de l’atenció directa a persones en residències, hospitals, àrees bàsiques de salut o centres d’atenció a la diversitat funcional, que, després de resistir a sis onades de covid, aquesta vegada, per l’alta capacitat de contagi encara que amb conseqüències majoritàriament més lleus, han llepat. Treballadores i treballadors als quals la baixa els suposa una reducció de la nòmina ja de per si ben poc ufanosa, per la lògica retirada de suplements en no poder fer guàrdies, torns de nit o altres conceptes, un contagi afegit que els ho posarà difícil per arribar a final de mes; això sense deixar de pensar en les que continuen treballant, esmerçant-hi més hores que un rellotge, per poder mantenir uns nivells d’atenció dignes i necessaris.

Ara els demano un petit esforç mental per imaginar la cara de totes aquestes persones obrint el diari i llegint la notícia de l’escàndol de les llicències d’edat en el Parlament de Catalunya, la tenen? La picossada de diners que aquests vividors privilegiats cobren per no treballar surt dels mateixos pressupostos públics dels quals depenen els sectors de la sanitat o les polítiques socials; els que aproven els parlamentaris, membres de la mesa i presidents o presidentes, totes i tots, que ara tenen la barra de justificar-ho argumentant barra lliure en temps de vaques grasses o dient que no ho sabien, com ha manifestat l’actual suposadament honorable conseller d’Empresa, sense haver fet mai l’ou a l’empresa. Si ens els hem de creure, i ens agradaria, arribem a la conclusió que signen el destí dels nostres impostos sense mirar res; si exhibissin un mínim de decència plegarien, per autoritzar-ho o per haver estat uns inútils incompetents en l’exercici del seu càrrec, un gest que evidentment no faran si ni tan sols tenen prou decència per deixar de cobrar unes escandaloses dietes de desplaçament mentre són a casa; dietes que, per cert, no cobrem en el sector sociosanitari, encara que ens haguem de traslladar on calgui per fer front a la necessària i humanitària atenció a les persones que ho necessiten.

Tornem a la cara de les treballadores i treballadors amb llicència per indignar-nos, i ho dic amb lletra petita perquè en ocasions ni això; afegeixin un pèl d’empatia, sumin la dada del darrer rànquing de transparència internacional, en què el nostre Parlament ocupa la dissetena posició respecte als dinou parlaments de l’Estat en transparència econòmica i financera... encara estan segurs que cal prioritzar la independència, a la necessitat d’independitzar-nos de la incompetència?