Amb el permís de la covid, l’actualitat ha tingut la darrera setmana un altre clar protagonista: el Parlament de Catalunya. En un moment en què la classe política i les institucions públiques no destaquen precisament per gaudir d’un excés de crèdit, l’afer de les anomenades llicències per edat (altrament dit cobrar sense treballar) no és una bona manera de restablir la confiança en una ciutadania cada dia més desgastada i incrèdula.

Si el Parlament representa el poble de Catalunya i té la potestat de legislar, controlar i impulsar l’acció política i de govern, gastar-se 1,7 milions d’euros anuals per pagar els «sous» (i no pas escassos) a uns funcionaris que ja no treballen a la cambra oferint-los una jubilació daurada, no és una manera molt exemplar d’exercir la seva tasca. I el fet encara és més greu si, un cop destapat l’escàndol, tothom es fa l’orni i tira pilotes fora. De responsabilitats n’hi ha per tots: els qui en el seu dia ho van aprovar (cobrar per no fer res és una indecència, tant si les vaques són grasses com magres), els que ho han mantingut (mirant cap a una altra banda, per desconeixement o per desídia) i els que ho volien reparar (però a mitges). Diu molt de la classe política que hagi estat un mitjà de comunicació qui, tot i les traves que li han posat, hagi hagut des destapar aquest desgavell per posar fi a uns privilegis del tot immorals. Una institució transparent, exemplar i al servei de la ciutadania com hauria de ser el Parlament no pot ser el negoci d’uns quants.

Si realment es vol restablir la confiança dels ciutadans en les institucions d’aquest país, afers com aquest no s’haurien de permetre i ara ningú, sigui del color polític que sigui, no se n’hauria de rentar les mans i caldria depurar responsabilitats. En aquest cas, i qui sap si en molts d’altres, la transparència i el rigor han brillat per la seva absència i la lletra petita ha passat desapercebuda, intencionadament o no, per als qui han format part d’aquest òrgan des que es van establir les llicències per edat l’any 2008.

La pregunta inevitable que ara molts ens fem és quants règims especials o privilegis més hi ha ocults a les nostres institucions. Estaria bé que a partir d’ara es fiscalitzés més el règim laboral del funcionariat i, a banda de debatre legítimament afers com el de dignificar el nom de les bruixes i reparar la seva memòria històrica, com farà avui el ple de la cambra, també miressin amb llum i taquígraf pràctiques molt més recents, però més pròpies d’altres temps, per evitar que es repetissin despropòsits com aquest.